dimarts, 20 de gener del 2015

LES MINVES DE GENER


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És cert que, a l’estiu, poques vegades es pot trobar la badia de Roses tan calmada que quan s’hi navega és com es tallés un pastis d’aniversari, com si la mar, amb una quietud exagerada, ens volgués entregar la seva virginitat, com caminar sobre la neu recent caiguda, abans que ningú.

Diuen que només passa el primer mes de l’any i que la calma que omple l’ambient fa que al navegant li costi botir les veles, que les roques, habitualment submergides, treguin el cap per mostrar-nos les restes de les llevantades de la tardor ja que el nivell del mar queda molt per sota del que és normal degut a una sobtada i previsible pujada de la pressió atmosfèrica; són les anomenades minves de gener.

El mes en que els gats miolen buscant conquesta i el verd del camp es fa fonedís

Ja ho deia Joan Maragall en un poema amorós, en català antic, que era com tenir, al mig de l’hivern, la primavera i les va utilitzar per descriure un estat d’ànim, que, com un oasis en mig de la tristor, com una escalfor en mig de la fred, ens empeny a l’enamorament.

Un fenomen que fa que sembli que al mes de gener tot quedi petit, fins i tot els seus trenta-un dies, que costen de passar, quan les despeses de Nadal ens passen factura i ens minven els comptes.

Minvar és empetitir, és reduir, contraure, escorçar.

Al gener comença a minvar la foscor i fa els dies més llargs, però amb tonalitats grises, que ens minven la moral i ens entelen els vidres, duent-nos a un ambient que conviden a la mandra i al recolliment.

I a més a més, ahir era el “Blue Monday” el dia que, segons dels americans, es pot considerar el més trist de l’any, però segur que no per a tothom.

Un mes que ens està costant de pair, quan veiem com minva la tolerància, la llibertat, la pau, i que, malgrat els pegats de darrera hora, uns polítics matussers minven la il·lusió de molts de catalans.

Deixar de minvar és pujar, créixer, després de tocar fons cal sortir a superfície i reflotar.

Les flaones ja són als aparadors, quatre dies i tindrem la careta posada i la gresca a punt, en poc temps endraparem calçots i caçarem espàrgols, i mentrestant solcarem la mar en calma i ens posarem a recer de tempestes i gelades, tot esperant la flor de primavera que, després de minvar, florirà perfumada per fer-nos veure la vida en colors i, com deia el mateix Maragall, esclatar en verdor les branques nues i omplir-nos la casa de clarors.

dimarts, 6 de gener del 2015

FEM EL NOSTRE ANY NOU


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Potser estarem d’acord que, d’un temps ençà, la festivitat d’avui ha anat perdent pistonada. Que, anys enrere, el dia de Reis era el de la il·lusió per a grans i petits, que ses Majestats s’encarregaven de dur els regals de veritat a tota la família, mentre que el Tió només cagava quatre dolços i els torrons per passar les festes.

Actualment, potser influïts per costums anglosaxones, la globalització, per poder aprofitar millor els dies de festa o per la nostra tendència republicana, els Reis s’han centrat en la mainada més petita mentre que al Tió se l’hi ha girat feina amb unes sessions que es fan eternes i, a més, han rebut l’ajuda del nouvingut Pare Noel com a proveïdor dels regals per als més grans.

Però malgrat tot, avui vivim la diada més maca de les Festes, la de la llum a la cara de la mainada, la del neguit de saber si allò que volien s’ha complert, si dins del paquet trobaran allò que porten temps desitjant.

La metàfora de dies com el d’avui, o el de Cap d’any, és la d’un fi de cicle amb les corresponents propostes de canvis i una carta de peticions al futur.

Com si es tractés d’un exercici comptable, és qüestió de tancar assumptes, fer balanç i proposar reformes que ens portin a millorar.

El nostre idioma ja ens diferencia de la resta i mentre els altres celebren el “Fin de año”, nosaltres fem el “Cap d’any”. Els uns tanquen el passat, nosaltres obrim portes al futur.

És temps de fer la carta virtual, desitjar que quan estiguem pitjor sigui com ara, que tots tinguem oportunitats per millorar i salut per aprofitar-les, que amb això la resta vindrà tot darrera.

Però també és temps de posar els peus a terra, d’adonar-nos que els cinc-cents amics de Facebook no ho són, que els de veritat son aquells amb els que pots compartir taula i confiar-los-hi les dèries, que la família és el bé més preuat, que de cèntims, amb pocs que en sobrin n’hi ha prou i que a la feina, com als estudis o com en tot a la vida, cal posar afany per trobar l’èxit, sense esperar que ningú ho faci per nosaltres.

Tenim l’exemple de l’exhaurit 2014, que havia de ser especial i l’únic canvi substancial ha estat un esbornac a la Rambla i un futur ple de promeses i recuperacions, que ja no creiem. Com ha passat avui en moltes llars on els contingut dels paquets no es correspon amb el que s’havia demanat a la carta.

Segur que els Mags han fet tot el que han pogut, però pel nou any val més que no esperem que ningú ens llegeixi la carta i ens el fem millor amb el nostre propi esforç.