LA RAMBLA PLORA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La frase no és meva, un ciberamic, que no recordo, va comentar una cosa semblant en alguna xarxa social i la vaig trobar interessant, venia a dir que ha manifestat la seva tristor perquè els figuerencs l’hem deixada d’estimar.

Podem discutir sobre els sentiments d’una plaça dura o la metàfora del comentari, però és cert que el tracte que li hem donat darrerament no té res a veure al dispensat fa dècades quan li vàrem donar fama amb un verb inventat: “ramblejar”, un exercici aparentment inútil, sense finalitat i poc enriquidor com era el de donar voltes amunt i avall sense fi i que venia a definir el nostre caràcter original, enventat i esbojarrat.

Però era el Facebook de la època, la tafaneria vilatana, l’Instagram en directe, qui no passava per allà, no existia.

Potser a estones anàvem al cinema, de vegades a fer una partida, un cop a prendre alguna cosa, o a veure la Unió, però al cap i a la fi, en un moment o un altre, amb fred o calor, amb pluja o vent, acabàvem pujant i baixant.

I amb estils definits: uns que anaven per una banda, donaven la volta fent l’arc al final i tornaven per l’altre costat i d’altres que, enfilant pel centre, giraven sobre si mateixos per tornar a emprendre el camí invers.

I els creuaments de mirades, i les colles que es perseguien, i aquella nena bufona que volies que acabaves ramblejant al teu costat separats una mica dels altres, que ja era tota una fita i l’enveja dels amics, sota la mirada dels pares asseguts a les cadiretes de a duro.

Quantes parelles no s’han consolidat després d’una ramblejada prèvia, quantes vegades no ha sigut la nostra Rambla testimoni d’amors i desenganys.

Divendres de sardanes, rues de Festa Major, el lloc per quedar, la cita a qualsevol hora, botigues, veïns, bars i vida.

És cert, com volia dir el comentari, que ja no hi passeja ningú, que ja no hi ha cadires, ni lavabos, que quan cau la nit se li apodera la por, que quan hi passem pel mig ens sentim com despullats, que els dies festa ja no s’hi festeja, que el rovell de l’ou està mes enllà i només en hores lectives.

I ara, després de tants anys, li encarreguem les feines més feixugues com fires, exposicions o mercats i li traiem protagonisme. Molta gent, però pendents d’altres coses, molta afluència, però temporal, efímera i la resta dels dies ja ningú puja i baixa, ja no es parla dels tocats de la tramuntana que passen l’estona per no res, anant dalt i baix d’una plaça.

Potser l’amic virtual te raó, i la vella Rambla, com a portaveu d’un centre de la cuitat desnaturalitzat, s’ha queixat. Escoltem-la!