ARTISTES DE VERITAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No m’agraden gens els articles que es redacten com una notícia, o els que semblen una redacció infantil, però de vegades, per dir coses sobre esdeveniments concrets, costa trobar el sentit alternatiu i val més anar pel dret.

Dissabte vaig tenir el goig d’assistir a la segona trobada solidaria d’artistes.

No es va fer al Madison Square Garden, sinó a la sala del Centre Cívic de Navata, no ho va organitzar en Bob Geldof, sinó el fuster del poble, no tenia el recolzament del seu govern, sinó del Barri dels Horts de la Creu, no ho patrocinava una marca de begudes de cola, sinó les empreses de la zona amb l’Ajuntament, no es pagava la entrada amb cèntims, sinó amb menjar o joguines i els beneficis no eren per a organitzacions llunyanes, sinó per la Creu Roja i Càrites de Figueres.

Per l’escenari no varen desfilar en Bono, ni One Direction o l’Steve Wonder, sinó un mag simpàtic, una flauta tendre, uns poemes musicats, un pare i un fill entonant ranxeres, un duet de vent molt jove, uns cunyats ben avinguts, uns musics medievals, uns altres més barrocs, una coral d’Institut, uns vells amics roquers, una escola de nens musics, una veu angelical, una família nombrosa sencera, un marrec que amb prou feines arribava a abraçar la guitarra, una pianista encisadora, una colla de pre-adolescents sorprenentment satisfets, unes veus ben conjuntades, els castellers al carrer amb l’enxaneta més petita del mon i un saxofonista amb el cor més gran que l’instrument. Tots veïns i amics, aficionats que per un dia varen deixar la vergonya arraconada i que, en alguns casos, per primer cop varen mostrar en públic allò que varen dir que mai sortiria de casa.

I la gent del poble, els parents, els nens i els avis, que omplien la sala com si els hagués convocat el Foraster de TV3, varen aplaudir amb ganes, l’esforç i el sentiment d’aquesta gent amateur, del veí que per un dia es va treure la granota de treball, la corbata o el davantal, va empassar saliva, i va pujar a l’escenari, per una bona causa.

Per ser músic, mag o poeta cal tenir un do especial, una habilitat innata o una llarga carrera d’estudis i assajos. Ser artista, per definició, és algú que crea art i que la seva obra commou o emociona.

Dissabte, a Navata, la gent corrent es var convertir en artistes de veritat ja que amb el seu cop amagat ens varen tocar la fibra.

Més enllà de la qualitat, que va ser sorprenentment alta, el més emocionant de les més de quatre hores d’espectacle ben presentat i que feia goig, va ser veure la satisfacció de la gent i el mostrador ple de joguines i menjar.

I a aquell ministre innombrable, que vol pujar més l’IVA dels espectables, l’hi haig de dir que per coses com aquestes hi estic d’acord, ja que si per mi fos l’any vinent el doblaria, en lloc d’un paquet d’arròs, una llauna o una joguina per entrar, n’hauríem de dur dos.

EL MEU POBLE I JO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Avui volia parlar del sexe dels àngels o de qualsevol altra cosa, ni que fos intranscendent, menys del 9N, perquè considerava que en aquests darrers dos dies ja s’havia dit tot i no calia repetir redaccions, ni explicar allò que ja se sap, ni cansar amb opinions més o menys partidistes.

Però després de tantes setmanes lamentables, que posicions enquistades, d’imatges depriments, de declaracions i opinions fora de lloc, he pensat que seria bo fer un exercici gairebé psiquiàtric i posar sobre blanc el batibull de sentiments acumulats, començant pel final, és a dir, per diumenge, quan vàrem participar en la manifestació més original que totes les que s’han fet mai.

Imaginació no ens en falta. Una vegada vàrem col·lapsar Barcelona, un any més tard ens vàrem donar les mans de punta a punta del país, després una V descomunal i ara una obra de teatre mai estrenada, on la gent va interpretar el seu paper amb el cor, un escenari original i emocionant, que ens ha posat de nou als ulls del mon, despertant les simpaties que altres ens estalvien.

Perquè considero que el que vàrem viure diumenge no ho hauríem de considerar una votació, ni tant sols fer cas del resultat, ni per be, ni per mal, només esmentar la participació i el civisme.

Va ser una manifestació, una festa, una reivindicació, una demostració de democràcia, de convivència i de pau, un exercici de consciència, com volia dibuixar l’encertada campanya “Votaré per tu” que despertà el costat més sensible d’un fet tant fred com és introduir un paper en una urna i que va provocar que a tots ens rondés pel cap, en el moment clau, el record de molta gent que ja no hi és i que haguessin estat encantats de fer el mateix gest.

No vaig tenir gaires problemes per escollir-la i vaig notar com si la seva ma m’ajudés a l’hora de depositar la papereta i l’imaginava feliç veient-me amb la seva filla i neta fent el gest que ell hauria desitjat.

I vaig sentir la veu melosa d’en Carles Sabater, el ritme alegre d’en Peret i vaig recordar els versos premonitoris d’en Salvador Espriu que semblava profetitzar el menyspreu del govern espanyol vers la voluntat popular quan escrivia allò de “Bevíem glops aspres de vins de burla, el meu poble i jo” i sentenciava: “Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo”.

I per arrodonir el vòmit de sentiments, davant la intransigència dels que es creuen que amb prohibicions m’han conquerit, manifesto, a aquells que es pensen que tot s’ha acabat, que se me’n foten els papers, els DNI i les administracions, que em dona igual si el vot és vàlid com si no, si em quedo o marxo, si em diuen que soc d’aquí o d’allà i sé que “haurem de aprendre a baixar graons de dol, el meu poble i jo”, però que tot i així em nego a compartir, amb qui no m’estima, allò que em pertany i que vull només per a mi i els meus, com és la terra de trepitjo, el sol que m’escalfa, el paisatge que albiro, la mar que m’amara, el vent que em dona rauxa, les ferum que oloro o la llengua que parlo i torno a esmentar Espriu, que segur que també va votar en el cos i l’anima de molta gent, quan subscric allò de que: “Som indestriables, el meu poble i jo”.