dimarts, 28 d’octubre del 2014

MESTRES I HEROIS


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els més entrats en anys recordaran, segurament amb desgrat, els mètodes disciplinaris que s’utilitzaven en la majoria de les escoles durant la seva infantesa, quan les atribucions dels mestres, alhora d’impartir les ensenyances als alumnes, els hi permetien aplicar durs correctius fins a les darreres conseqüències.

Potser als més joves els costarà entendre que no es limitessin només a enviar-los al racó de pensar o expulsar-los de classe, com ara.

L’avergonyiment de posar-se de genolls o amb les orelles d’ase davant els companys per no saber la lliçó eren càstigs minsos en comparació als clatellots, cops de regle a les mans i els dits o estirades d’orelles.

Només cal preguntar als nostres pares o avis i en tindrem una relació més detallada i possiblement afegiran que havien de mantenir el secret en arribar a casa, ja que, si el pare ho sabia, aplicava una extensió del càstig, que calia evitar.

Fins i tot una nota del mestre era presagi d’una conversa que podia suposar un disgust afegit.

Tot estarem d’acord que eren formes reprovables i que la seva desaparició va ser un dels grans encerts de l’ensenyament democràtic.

Però tots els extrems són dolents i avui dia, la sobreprotecció de la mainada per part d’alguns pares ha fet que als mestres se’ls qüestioni injustament i fins i tot, tal com hem vist aquesta setmana, hi hagi pares que s’atreveixen a agredir-los, un fet que no és la primera vegada que passa.

I no es tracta de classes socials, ni de barris marginats, ni de nens conflictius; no hi ha reunió de pares i mares que no surti algú que expressi el seu malestar amb algun mètode, tot i no entendre-hi ni un esborrall, i davant un conflicte, defensar la santedat del seu nano, malgrat no tenir coneixement del fets.

Tampoc no hi manquen professors que parlen d’alumnes dèspotes que no poden controlar, que els desgavellen les classes en detriment de la resta, i que no se senten recolzats.

La norma hauria de ser molt simple, un professor és una persona suficientment preparada per aplicar una metodologia d’ensenyament que faci que la mainada adquireixin els coneixement necessaris per poder desenvolupar el seu intel·lecte i la seva personalitat i això, s’ha de complementar amb una segona fase, que és la familiar, en la que els nens aprenen el respecte vers els mateixos mestres, els grans, la educació i les formes.

Els professors ensenyen, els pares eduquen i les dues parts han d’anar sincronitzades. La responsabilitat és massa gran, en depèn el futur de les persones.

Ningú és mestre per caprici, la docència és un ofici vocacional, que darrerament s’ha vist retallat en mitjans, en retribucions i també, en respecte i seguretat.

Per això avui, a més, és una feina d’herois.

dimarts, 14 d’octubre del 2014

NOUS TEMPS, ALTRES NEGOCIS, VELLES CIUTATS


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La recent inauguració d’una fleca-granja a Figueres ha provocat que, en els diaris i les xarxes socials,  s’hagi obert un debat sobre la seva forma de fer negoci, ja que alguns la consideren una amenaça pels forns de tota la vida, que veuen com, tot i el seus esforços, no poden equiparar-se en preu –tot i anar sobrats de qualitat- i veuen perillar els seus negocis.

Però no estem davant d’una situació nova.

Hi han varis col·lectiu a Facebook en els que els seus membres més actius parlen de records i sovint hi posen fotografies de llocs i botigues del passat i amb això ens fan veure com s’ha transformat la ciutat amb el pas de les dècades.

El rovell de l’ou ha canviat la seva fisonomia, les antigues botigues han deixat pas a la impersonalitat de les grans cadenes i, -tot i que encara n’hi ha que resisteixen-, la crisi i la volatilitat de la moda, fa que la gent busqui preu i varietat.

Les botigues de queviures o les bodegues han sucumbit a les grans superfícies i cadenes de supermercats.

Tot darrera van les botigues de regals i parament de la llar, que es van convertint en macro-botigues asiàtiques, acompanyades dels colmados i bars d’africans i sud-americans, que obren a tota hora i tots els dies.

És evident que, si compleixen les normatives i paguen els seus impostos, -cosa que hem de suposar que controlen les autoritats competents-, tothom té dret a exercir i guanyar-se les garrofes honestament.

La oferta i la demanda en estat pur, qui busca preu envers qui busca excel·lència i l’èxit sempre per qui troba l’equilibri entre la seva clientela.

El cert és que la ciutat ja no és la mateixa, no només per l’evolució dels negocis, les cases del centre ja no les habiten les famílies benestants i amb prou feines algunes es mantenen en peus dignament i quan cau el sol i les botigues tanquen, no venen ganes de passejades nocturnes.

Si busquem entre les fotos de les publicacions d’aquestes xarxes socials, ens en adonarem que els canvis s’han produït sempre i no només en les botigues, també en la moda, en els oficis, en el tarannà o els costums.

Aquesta nova fleca és només un pas més d’una evolució que no ens és exclusiva i que no s’atura.

Els uns, potser els més carregats d’anys i records, utilitzant el dret a l’enyor, seguiran pensant que sempre temps passats foren millors.

Els altres, pujats al carretó dels canvis, en diran bé de tot plegat.

I els que tot ho volen entendre, divagaran entre que si ens hem adormit, que si la culpa es de la globalització, dels governants, de la mobilitat o de la manca de previsió.

Però potser no cal buscar mes enllà dels nostres nassos, al cap i a la fi, som nosaltres que els que decidim, a l’hora de triar.