MOMENT HISTÒRIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tothom estarà d’acord amb mi que els moments que estem vivint no poden trigar a formar part del temari que hagin d’estudiar les futures generacions d’historiadors.

Un moment històric que hauria de constar com a èpic, fraternal, democràtic, alliçonador. Un poble que demana ser consultat i una democràcia que li doni la oportunitat, posant per davant la voluntat de la gent a les imposicions polítiques de partits, escenari ideal, però no, ho hem d’espatllar i convertint-ho en una guerra sense trets.

Sempre he procurat mirar aquest tema –i generalment tots- amb distància, fredor, pragmatisme i sense passions, per això crec que la majoria pensareu, en fred, que  el conflicte del 9N es podria haver evitat si el govern espanyol (no només del PP) hagués estat més hàbil i, sobre tot, si el Tribunal Constitucional hagués previst les conseqüències de derogar l’Estatut aprovat pel Parlament català.

Si no hagués estat així, ara poques veus s’haguessin aixecat per demanar la independència i, submisos com hem estat durant tota la vida, haguéssim continuat creient que ens feien un favor i resignats a dur el DNI espanyol a la butxaca.

Però aquest fet i les posteriors sentencies en educació, finançament, etc, han fet que per cadascuna d’aquestes decisions en contra, hagin nascut nous independentistes i la bola s’ha fet gran.

Crec que si la consulta s’hagués celebrat abans d’aquestes decisions, segurament el resultat hagués estat probablement “no” i conseqüentment un problema coll avall pel govern espanyol pels propers tres segles, com ha passat a la Gran Bretanya.

Però ens han tractat com a “terra conquerida” i a la gent se l’hi han botit els nassos, fins i tot a els que eren escèptics amb la separació.

I així les coses, ara tenim un govern que intenta fer política i, -tot i que sigui a contracor-, aplicar la voluntat majoritària de la gent (es a dir, només votar) i enfront es troba un altre que només actua jurídicament i, en mig d’ells un poble que clama més dignitat que res més i que surt al carrer massivament perquè ja n’està fart de tanta comèdia i vol ser escoltat per orelles que vagi associades a ments obertes, que no donin res de fet abans de saber el que realment opina la gent a la que teòricament han de servir.

I el pitjor de tot plegat és que això quedarà en els llibres d’història com una taca, ja que la estem escrivint amb lletra de pàrvuls i no dibuixem el futur sinó que hi fem gargots per culpa d’intransigents que demostren al món, un cop més, que les coses no canvien i que en aquesta península les nyapes les portem en l’ADN.

Per sort, sempre quedaran historiadors seriosos que segur que a hores d’ara ja estan prenent nota dels fets i que sabran transmetre a les noves generacions la veritat del moment històric que va succeir a la tardor del 2014.

L'ÚLTIM ONZE DE SETEMBRE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre he pensat que l'11 de setembre no era una data massa escaient per ser la festa del país.

Tinc amics francesos que quan arriba el seu 14 de “Juillet” o el 8 de Maig s'afanyen a explicar-me que ells commemoren el dia de la caiguda de la Bastilla o el de la "Victoire", i jo no puc més que explicar-los que nosaltres el que celebrem és una derrota dolorosa, perquè, ben mirat, fins a ara, no hem guanyat mai res.

En canvi la bonica historia de la llegenda del Sant Jordi, heroi patri, una aventura convertida amb el pas del temps en diada d'amor i cultura, representa molt bé el nostre tarannà.

També en l’himne em sobren els violents cops de falç dels segadors i aposto més per una Santa Espina immaculada, que, no obstant això, també deixa anar allò de "som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol", però que enlluerna, tot ressaltant les meravelles de la nostra terra a ritme d’alegre sardana festiva.

Sigui com sigui, tornant a la Diada -i que em corregeixin els més saberuts-, no és una data que s'hagi commemorat sempre, malgrat que segur que mai ha deixat d'estar en la memòria de la gent, de fet, després d’èpoques d’intermitències, no va ser fins a la instauració de la darrera democràcia que no es va oficialitzar definitivament.

Aquesta mateixa democràcia, mal aplicada, que deixa que l'estat faci enquestes a les empreses, que les companyies telefòniques ens preguntin fins a cansar-nos, però que no deixa que un poble expressi la seva opinió (només això, una opinió), a les urnes.

La manifestació de la setmana passada va ser tan brutal i emotiva que, a partir d'ara ningú pot fer els ulls clucs, ni els partits antagònics, ni els centralistes, ni els estrangers, ni els opositors. Fins i tot els mitjans de comunicació espanyolistes, tant injustos i manipuladors, han afluixat el discurs. Les coses han començat a canviar en pocs dies.

No tinc clar encara si votarem el 9N, tampoc si mai arribarem mai a tenir la independència, però si sé que, després del que vàrem viure dijous, res no pot tornar a ser igual, les relacions institucionals no poden quedar en la mateixa anquilosada posició, l'autogovern ha de ser un altre. Passi el que passi, en sortirem guanyant.

Per això crec que la celebració de l’11 de setembre, com la coneixem fins ara, s'ha d’acabar, potser conservarem la data, però el motiu ha de ser molt diferent.

A partir de l'any vinent ja no commemorarem la derrota del 1714, celebrarem la victòria del nostre poble al 2014.

Ja friso per explicar, amb el cor ple d’orgull, als meus amics francesos que ara nosaltres també hem guanyat en una lluita per la llibertat, i a més, amb civisme i sense disparar un sol tret.

NITS DE MÚSICA I ART

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ

"La Nit, en una nit oberta, les negres frescors són un florir d’aigües i veus i foc, en mar oberta”, venia a dir en J. V. Foix en un dels seus poemes, que per entendre’l cal tenir un nivell avançat en filologia, àdhuc d’una imaginació força retorçada, però que la seva sonoritat, la seva solemnitat i el extracte del que pobrament puguem comprendre, fa que ens emocioni. Com passa amb moltes cançons, que les adoptem sense entendre-les, no només les cantades en llengües desconegudes, també amb la pròpia, ja que de vegades no sabem el seu significat, ni captem el missatge o el motiu de la seva composició, però que la seva tonada, una frase, l’aura que l’envolta, el lloc, el record o la persona que ens acompanyava, fa que les trobem màgiques i ens les fem nostres.

Nits “obertes de negres frescors” fusionades amb música durant aquest cap de setmana a Figueres, és la Acústica.

Concerts de gran nivell girant la cantonada, a l’abast de tothom, grans i petits, festa sana on la musica no és l’excusa, sinó el centre d’atenció, nits embruixades d’emocions i sentiments, rauxa i alegria, olors i sabors.

Un esdeveniment que ha ja ha traspassat el límit del tangible i ha posat de nou Figueres al mapa cultural, com va fer Dalí, que també s’afegeix a la màgia de la nit durant l’agost, obrint les portes del Teatre-Museu quan la lluna surt del cau.

Una visita que ens transporta a un museu molt diferent, on els estels es reflecteixen als vitralls de la cúpula, la llum ajuda a descobrir els misteris amagats i la fresca es barreja al pati del Càdillac plujós, com un element més que ajuda a sorprendre.

Potser és que el Mestre va voler ser enterrat sota la seva obra perquè, arribada aquesta època, pogués sortir de la tomba als vespres, com un espectre i barrejar-se amb els turistes bocabadats per acompanyar-los entre la màgia de la sala Mae West i la del Palau del Vent, mostrar-nos la Leda atòmica, la cistella de pa o explicar-nos el secret de la simbiosi Gala-Lincoln.

Se’l nota com un frec que fa de guia pels passadissos de la seva meravellosa i desordenada, però altament meditada, posada en escena surrealista.

Mentre els gats van de cacera, els grills canten i les òlibes vigilen, a Figueres ens omplim l’anima de la pols del saber.

La nits vives d’estiu –un altre dia parlarem de les nits mortes d’hivern-, plenes de musica, d’art i de cultura, la màgia de la foscor, que sempre ha embriagat als grans artistes.

I és que ja ho deia el mateix Foix un altre poema que: “Quan la lluna s’afina a morir carena enllà, és quan dormo que hi veig clar”.