BENEÏDES AGLOMERACIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La climatologia ens està donant un estiu complicat, avui plou, demà fa vent i l’altre núvol, una estona de sol i tornem a començar.

En un lloc com el nostre, que rep tants turistes buscant platja, això pot ser un problema.

I no és que els pobres visitants s’ho prenguin malament, són perfectament conscients de que ja voldrien a casa seva aquest “mal temps”, però indubtablement això comporta que, vist que no poden gaudir del sol que han vingut cercant, s’hagin d’escapar per poder omplir l’estona i anar a visitar pobles, ciutats i museus que, en la majoria dels casos, els sorprenen i agraden més que la mateixa sorra.

És sabut que un dia ennuvolat en el mes d’agost comporta un desplaçament de cotxes i de gent que difícilment es pot absorbir enlloc.

I llavors surten alguns autòctons, que en molts casos son inconscients de la sort que tenim de viure aquí i critiquen aquesta allau de gent que els dificulta el tarannà diari.

Es desesperen per no trobar lloc, per la lentitud del transit i llavors culpen a la manca de previsió, a les infraestructures, que els aparcaments són petits, que els carrers són estrets, que a les carreteres els falten carrils i que tot esta mal fet.

Als més intransigents i malagraïts, fins i tot, els molesta el soroll, les cues i les olors i s’afanyen a manifestar que aquest turisme, -que ells anomenen “d’entrepà”-, no ens aporta res i que, pel que ens deixen, més valdria que es quedessin a casa seva.

No crec anar errat si afirmo que una bona majoria d’aquest criticaires ha agafat, algun cop de la seva vida, un bitllet d’avió “low cost” o una excursió organitzada d’oferta, amb la intenció d’anar a conèixer una ciutat o una regió on passar-hi uns dies amb poca despesa.

Tot ells estaran igualment d’acord amb mi que, un cop a casa i fet el recompte del que ha costat aquells “entrepans”, algun menú, berenars, un record, la entrada a aquell museu, la llauna de refresc i els pocs dies al modest hotel, ens posem les mans al cap perquè no entenem on han anat a parar tants cèntims.

Dons la resposta és ben senzilla, estan a la butxaca dels agraïts comerciants i restauradors que, com els de casa nostre, els dies d’aglomeracions, fan la caixa que potser els salva el compte de resultats de l’any.

En aquests casos la dita canvia: “carrers mullats, calaixos plens”.

És per tot això que, quan a l’estiu es desperta un dia gris, posem paciència i la millor cara, com quan tenim convidats a casa, i procurem que aquests forasters tinguin una estada agradable, que l’any vinent repeteixin o que siguin els nostres millors venedors, i quan ens preguntin on és la cua del Museu Dalí, diguem-los, ni que sigui amb signes, però sempre amb un somriure, que comença just allà, al carrer Sant Pere cantonada amb el de Besalú.

 

MORAL CATALANISTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

A finals del segle passat, estareu d’acord amb mi, que, a Catalunya, presumíem de país, de govern, d’una indústria avançada, una mentalitat oberta, una economia en marxa, un idioma, una cultura i un model de vida que era envejat arreu, potser fins i tot en alguns casos, de forma sana.

Anàvem amb el cap ben alt i sense fissures, tot i que, vist amb el pas del temps, les nostres llibertats com a poble eren iguals o pitjors que ara, però teníem la moral  dalt de tot.

La moral actua com un estimulant a l’hora d’aconseguir objectius. Es provat que una moral alta dona ales a un equip esportiu, que augmenta l’autoestima i la seguretat personal, que fins i tot en la guerra la moral de les tropes es veia com a indispensable.

Però just ara, que estem davant del repte més important des de fa tres-cents anys i quan estem lluitant pel nostre màxim nivell d’autogovern, tinc la sensació personal de que les circumstàncies actuals ens minen la moral com a país.

Veiem com des de Madrid saben desmuntar-nos els arguments i vendre’s millor, fan llenya de la corrupció com si ells no en tinguessin, s’afanyen a ensenyar les balances fiscals i mostrar que hi han comunitats que podrien queixar-se més que nosaltres i la gent s’ho empassa, venen el nostre model educatiu com una imposició feixista, el separatisme com una malaltia i, subjectivament, associen la paraula a conflictes com els que es viuen a Ucraïna.

I si no teníem la moral prou apedregada, les malifetes del ex-honorable Pujol ens l’ha ensorrada encara més i se’ns desmunta el mite de la persona que ens havia posat en el mapa i encaminat cap a l’autodeterminació.

Mentrestant, el trident que hauria de dur el timó del país, es desfà, en Duran baixa del tren en marxa, en Jonqueres en queda al marge per no desgastar-se i en Mas viu una situació sobrevinguda i que potser no pot assumir tot sol.

I per acabar d’adobar-ho, el Barça ja no és l’equip envejat i temut, el seus dirigents, com en les pitjors èpoques, estan enfrontats i fins i tot imputats, com la gran estrella, que ha passat de ser l’ídol fins i tot pels rivals, a ser un personatge insolidari i corrupte.

I es que ja ho diuen que quan el Barça perd baixa la moral el país i la producció s’encalla.

Fins i tot TV3 i Catalunya Radio, símbols indiscutibles de llengua i cultura, tampoc passen pels millors moments.

Just en el moment en que hauríem de treure pit  i mostrar-nos davant del món com un model de país, respectat i ben situat, al que tothom voldria com amic i model, estem en el pitjor moment mediàtic.

Ja només faltaria que les tintoreres s’instal·lessin a la costa i marxessin els turistes.

Ens cal fer molta feina en poc temps per treure’ns la tifa de la espardenya, però hem de ser positius i segur que esdeveniments futurs ens faran augmentar l’índex de moral el país.