PARLEM DE PORTBOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Els temps canvien i a Portbou sembla que el destí se’ls han girat en contra, o potser no.

La frontera i el tren els va situar en el mapa fa un segle, els va donar vida i una riquesa que, amb la percepció que dona el pas del temps, sembla que no varen saber aprofitar prou.

Es com si no haguessin volgut mai explotar el turisme, si més no el massiu que les comunicacions i el paratge els podia donar. Això si, s’han estalviat els maldecaps que la macro-ocupació ha dut a molt indrets.

Les mercaderies tampoc varen arribar a fer de les seves zones industrials paradisos del comerç, l’orografia tampoc ajudava a fer grans polígons o potser es que varen preferir els arbres a les naus.

La gent del poble va triar l’estraperlo com mitjà de sobre sou, va funcionar mentre va durar, però es cert que avui Portbou no viu un bon moment, les duanes han desaparegut, el comerç transfronterer no existeix, el turisme és escàs, els nous túnels, que han millorat els accessos, han fet tard. La pesca tampoc ha ancorat amb força al seu nou port. La gent no hi té massa tirada.

I per acabar d’adobar-ho, han passat de la modernitat del canvi de via internacional del Talgo i de la unió ferroviària entre dos països en una estació única i emblemàtica, a ser oblidats per la alta velocitat que ha preferit perforar túnels a l’albera i vorejar una autopista que en el seu moment tampoc els va triar.

L’últim tren ha passat i ara, amb la modificació dels nous traçats de rodalies, Figueres ha estat la triada per ser fi de camí, i d’aquesta manera Portbou, com Llança, Vilajuïga o Colera, es converteix només en un destí esporàdic, puntual, la connexió internacional ha canviat de via.

S’hi ha d’anar per força o per plaer i si no s’hi posa remei, aviat serà un indret oblidat en el racó més septentrional del país.

Potser el que els hi cal es explotar la opció de viure amb tranquil·litat, el seu encant de poble de mar, vell i tranquil, sense enyorar els temps passats i abraçar la pau que dona la manca d’aglomeracions, l’aïllament, el toc de tramuntana d’hivern i el sol d’estiu, enclotats en una vall entre muntanya i aigua neta, cales poc conegudes, en la costa més brava i verge del litoral, connectada amb una carretera preciosa plena d’espadats i amb el enllaços ferroviaris mínims necessaris per la mobilitat.

Portbou és el cas on el pas del temps ha transformat la seva activitat, sense haver transformat mai el seu entorn.

Això potser serà, a partir d’ara, la seva fortalesa i el seu encant.