dimarts, 15 d’abril del 2014

FER ANYS


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
 
La vida passa molt de pressa i quan arriba el moment en que ens en adonem que el temps ens fa cada cop més rics en records i més pobres en futurs, ens veiem grans.

El nostre cos viu noves transformacions, com ens va passar a l’adolescència, però amb la diferencia que aleshores no ens en vàrem adonar.

Alguna part del cos ens grinyola, ja no ens podem moure com abans, ni memoritzar el mateix, ni tenim idèntica capacitat de concentració.

Però també és cert que la experiència ens ajuda a que les nostres decisions siguin les encertades o que les difícils situacions que ens barren el camí, per ja viscudes, ens siguin menys traumàtiques.

Que important és la capacitat d’entendre que el pas del temps no té aturador i que és maco estar a dalt de la carrossa dels dies, els mesos i els anys per recórrer la vida com una processó de realitats.

Saber portar les arrugues amb naturalitat i adequar-se al pas del temps sense perdre l’essència, aprendre de les novetats sense oblidar els orígens i sobre tot no canviar les formes ni els costums per intentar semblar allò que ja no som.

Si res no hi podem fer, que tot flueixi amb naturalitat; les limitacions només ens alentiran.

Ni els cabells blancs, ni les clarianes al front, ni les dioptres han de ser obstacles.

El temps ens regala situacions, algunes de les quals se les podia estalviar, però moltes altres que ens fan veure que les passes fetes no han estat en va, ni s’han esborrat i que les llavors sembrades, han arrelat.

Aquesta serà la nostra glòria o el nostre infern quan ens manqui el batec, l’essència del que haguem deixat enrere, el record dels que ens han conegut, la bona feina  feta, tots els que haguem estimat.

I quan la memòria, traïdora i mala companya, en saber-se plena, esborri el més immediat i, aliada amb la nostàlgia, ens recordin coses viscudes fa anys i ens facin repetidors d’històries, segur que algú ens entendrà i les escoltarà com el primer cop.

Hem d’aprendre de la vida i les seves etapes, com s’aprèn dels viatges que ens omplen de coneixences, paisatges, colors, olors i sabors.

Aquest cap de setmana algú ha bufat moltes espelmes i està content perquè entén que la existència és com una escala i els anys són esgraons que, malgrat ens costin cada cop més pujar-los, sap que ens duen a les millors vistes de la vida, gaudint de cada replà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada