LA PLAÇA DEL GRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Torna el Maig amb la Santa Creu i sembla que ens porta les millors Fires dels darrers anys.

Començant per l’encert del cartell de presentació.

Ja sé sap que, en aquests dies, tots voldríem que el Sol ens visités, com nosaltres que ens avoquem a la ciutat com no ho fem la resta de l’any, i per això preguem a Tlaloc, el deu mític de la pluja, perquè ens deixi tranquils però, tossut ell, sempre vol complir la dita i enviar-nos cada dia un raig.

Sembla que enguany tot sigui diferent, les Fires han fet un pas endavant, al menys a priori sembla que els actes i els esdeveniments tenen més varietat, més modernitat i arribaran a més gent. Fins i tot el pregó, original i de casa. Tant de bo que, aquest cop si, el Sol s’hi afegeixi.

El que no està en el programa, però que també es presenta feliçment aquests dies, es la recuperació de la plaça del Gra.

Feia basarda veure l’estat en que estava quedant un lloc tant emblemàtic, el centre neuràlgic on els dimarts, dijous i dissabtes s’ha celebrat el mercat des de fa vora dos segles, quan els pagesos, amb carros i mules venien a vendre, primer gra i més tard fruites i verdures, molt abans de que Mercabarna els hi donés unes formes, sabors i uns colors idèntics, quan els productes eren totalment autòctons i ningú tenia de tot.

I les “taules” on les “tripaires” venien viandes a l’aire lliure, cosa que tant estrany trobem ara quan viatgem a algun un país diferent.

El primer edifici que es trobava el turista que, venint de marina, entrava a la ciutat i que, per la seva forma poc habitual, ja mostrava el tarannà atramuntanat dels seus habitants.

I, a més a més, amb l’afegit d’haver trobat un refugi de la guerra al soterrani, on els nostres avantpassats corrien a passar por quan sonaven les sirenes i Figueres era sota les bombes, ara fa just 75 anys, el lloc on dormen els records de molts dels que ara la miren a través de les finestres de l’Asil.

Fins i tot els 25 anys de l’Embarraca’t tenen el seu origen aquí, quan es tancava amb fustes per fer-hi el “Certamen” i algun vespre s’hi feia ball amb els conjunts de moda.

Es com si un xarrup de la nostra historia estigués impregnada a la seva teulada, com si el nostre passat immediat com a ciutat fes cercles al voltant de les seves columnes.

Aquestes Fires sembla que volen començar a canviar la cara a la ciutat, com s’ha fet amb la Plaça del Gra, a veure si quan s’acabin, la trempera continua.

FER ANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

La vida passa molt de pressa i quan arriba el moment en que ens en adonem que el temps ens fa cada cop més rics en records i més pobres en futurs, ens veiem grans.

El nostre cos viu noves transformacions, com ens va passar a l’adolescència, però amb la diferencia que aleshores no ens en vàrem adonar.

Alguna part del cos ens grinyola, ja no ens podem moure com abans, ni memoritzar el mateix, ni tenim idèntica capacitat de concentració.

Però també és cert que la experiència ens ajuda a que les nostres decisions siguin les encertades o que les difícils situacions que ens barren el camí, per ja viscudes, ens siguin menys traumàtiques.

Que important és la capacitat d’entendre que el pas del temps no té aturador i que és maco estar a dalt de la carrossa dels dies, els mesos i els anys per recórrer la vida com una processó de realitats.

Saber portar les arrugues amb naturalitat i adequar-se al pas del temps sense perdre l’essència, aprendre de les novetats sense oblidar els orígens i sobre tot no canviar les formes ni els costums per intentar semblar allò que ja no som.

Si res no hi podem fer, que tot flueixi amb naturalitat; les limitacions només ens alentiran.

Ni els cabells blancs, ni les clarianes al front, ni les dioptres han de ser obstacles.

El temps ens regala situacions, algunes de les quals se les podia estalviar, però moltes altres que ens fan veure que les passes fetes no han estat en va, ni s’han esborrat i que les llavors sembrades, han arrelat.

Aquesta serà la nostra glòria o el nostre infern quan ens manqui el batec, l’essència del que haguem deixat enrere, el record dels que ens han conegut, la bona feina  feta, tots els que haguem estimat.

I quan la memòria, traïdora i mala companya, en saber-se plena, esborri el més immediat i, aliada amb la nostàlgia, ens recordin coses viscudes fa anys i ens facin repetidors d’històries, segur que algú ens entendrà i les escoltarà com el primer cop.

Hem d’aprendre de la vida i les seves etapes, com s’aprèn dels viatges que ens omplen de coneixences, paisatges, colors, olors i sabors.

Aquest cap de setmana algú ha bufat moltes espelmes i està content perquè entén que la existència és com una escala i els anys són esgraons que, malgrat ens costin cada cop més pujar-los, sap que ens duen a les millors vistes de la vida, gaudint de cada replà.

PARLEM DE PORTBOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Els temps canvien i a Portbou sembla que el destí se’ls han girat en contra, o potser no.

La frontera i el tren els va situar en el mapa fa un segle, els va donar vida i una riquesa que, amb la percepció que dona el pas del temps, sembla que no varen saber aprofitar prou.

Es com si no haguessin volgut mai explotar el turisme, si més no el massiu que les comunicacions i el paratge els podia donar. Això si, s’han estalviat els maldecaps que la macro-ocupació ha dut a molt indrets.

Les mercaderies tampoc varen arribar a fer de les seves zones industrials paradisos del comerç, l’orografia tampoc ajudava a fer grans polígons o potser es que varen preferir els arbres a les naus.

La gent del poble va triar l’estraperlo com mitjà de sobre sou, va funcionar mentre va durar, però es cert que avui Portbou no viu un bon moment, les duanes han desaparegut, el comerç transfronterer no existeix, el turisme és escàs, els nous túnels, que han millorat els accessos, han fet tard. La pesca tampoc ha ancorat amb força al seu nou port. La gent no hi té massa tirada.

I per acabar d’adobar-ho, han passat de la modernitat del canvi de via internacional del Talgo i de la unió ferroviària entre dos països en una estació única i emblemàtica, a ser oblidats per la alta velocitat que ha preferit perforar túnels a l’albera i vorejar una autopista que en el seu moment tampoc els va triar.

L’últim tren ha passat i ara, amb la modificació dels nous traçats de rodalies, Figueres ha estat la triada per ser fi de camí, i d’aquesta manera Portbou, com Llança, Vilajuïga o Colera, es converteix només en un destí esporàdic, puntual, la connexió internacional ha canviat de via.

S’hi ha d’anar per força o per plaer i si no s’hi posa remei, aviat serà un indret oblidat en el racó més septentrional del país.

Potser el que els hi cal es explotar la opció de viure amb tranquil·litat, el seu encant de poble de mar, vell i tranquil, sense enyorar els temps passats i abraçar la pau que dona la manca d’aglomeracions, l’aïllament, el toc de tramuntana d’hivern i el sol d’estiu, enclotats en una vall entre muntanya i aigua neta, cales poc conegudes, en la costa més brava i verge del litoral, connectada amb una carretera preciosa plena d’espadats i amb el enllaços ferroviaris mínims necessaris per la mobilitat.

Portbou és el cas on el pas del temps ha transformat la seva activitat, sense haver transformat mai el seu entorn.

Això potser serà, a partir d’ara, la seva fortalesa i el seu encant.