La diada de Reis és,
juntament amb el Tió, el dia més maco de les festes per a la mainada, el dia en
que la il·lusió pot més que qualsevol cosa.
L’hora màgica per als
nens que, entre lleganyes i badalls, amb els cabells de punta i el pijama sense
manegar, corren a comprovar si la carta va arribar a les mans adients, si la
lletra va ser prou clara, repassen si s’han portat prou bé per merèixer ser
complaguts, si les notes podrien haver estat millors i trenquen el paper de
l’embolcall amb nerviosisme, amb un ull posat al regal següent, sempre entre
alegries i decepcions, que per molt màgics que siguin, els tres Reis no poden
arribar a tot arreu i darrerament encara menys.
I anar a cals avis i
els tiets, que els Reis són capriciosos i en lloc de deixar-ho tot allà mateix,
es busquen feina i posen una mica aquí i una mica allà.
Mentre els grans, per
als que el Tió ja va cagar prou amb un llibre i uns mitjons, ens mirem la
canalla recordant temps antics, quan, com ells, no sempre hi havia sota l’arbre
el que volíem, però ara, passats els anys, sabem valorar l’esforç d’aquells Mags
que, tot i les dificultats sempre varen procurar el millor.
I els mirem amb aquell
mig somriure que dona la feina feta i el cor encongit.
Estranya sensació,
entre orgull i melangia, mentre ells, aliens a la situació, salten i criden,
amb l’agraïment innat que porta la seva innocència.
Moments així ens fa
replantejar les coses i fer plans de futur per mirar d’esborrar-hi el carbó i que
l’any que neix ens porti el que Reis no han pogut.
Com l’aturat, que vol
que li portin aquella feina que cada any li prometen i no li arriba, el malalt que
ha demanat guarir-se d’aquella malaltia que el tortura a ell i la seva família,
els amenaçats per les hipoteques, perquè la situació canviï i el sostre no deixi
d’aixoplugar-los, les maltractades que demanen als Reis que portin cordura i els
pobres, cada dia més nombrosos tant d’aquí com d’arreu, que supliquen una
oportunitat a la vida.
I també voldríem que
els Mags repartissin seny a la vida política, que els defraudadors paguin i
pleguin, que els negats obrin els ulls i entrin en raó, que els extremistes
entenguin l’altre part i que tots plegats vegin que la seva missió es complaure
la majoria i que això només ho poden fer si ens escolten.
Hem de començar a fer
la carta ara i l’hem de continuar quan torni la caloreta i les flors s’obrin,
quan anem a la platja i quan les fulles tornin a caure i arribi l’hora de
tornar a repassar el que, com passa cada any, podria haver estat millor si tots
haguéssim fet el que calia.
I mentre, no perdem la
il·lusió, com el nen en pijama que espera trobar que a dins aquella caixa allò
que porta dotze mesos desitjant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada