ESPERIT NADALENC

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Ja hi tornem a ser, per molt que repetim que això no va amb nosaltres, arriba la nit de Nadal i tornem als mateixos tòpics de sempre.

Un cop a l’any molts ens fem creients de pega, ens afegim als que de veritat tenen el sentiment catòlic arrapat al cor i tots plegats ens assentem vora una taula, endrapem torró, cantem nadales i caguem el Tió.

Com si d’una abducció es tractés, sembla com si, per uns dies, tot s’entendrís, com si realment aquell esperit nadalenc que els americans ens volen fer creure a les seves pel·lícules roses existís de veritat i ens intentés fer millor persones, però ja se sap que aquests bons propòsit, com diu la dita, duren fins a Sant Esteve.

I ben mirat tampoc ens hem d’atabalar, no és res dolen, al cap i a la fi, el que ens intercanviem son bons sentiments i això no pot fer cap mal.

Tot ajuda, els llums al carrer, l’ambient, les felicitacions –ara convertides en missatges-, la mainada -sempre protagonistes-, la il·lusió, la tendresa, la calor de la llar, el somriure d’un nen.

Més aviat penso que tot plegat ve perquè l’any s’acaba i com tot exercici, ni que sigui econòmic o esportiu, quan toca a la fi cal fer balanç, com deia la cançó, veure el bo i el dolen, girar la ment i mirar cap endins. Llavors recordem les persones perdudes, no nomes les traspassades, sinó també aquelles que, estant ben vives, les hem perdut per manca d’atenció, aquell amic no trucat, aquell sopar pendent, aquell t’estimo estalviat, aquella mala acció evitable, aquell comentari malcarat que sobrava i llavors se’ns omple el cor de melangia.

Radiografiar l’any que es mor, desitjar que hagi estat el pitjor de les nostres vides i creure que el millor està per arribar. Ves quin remei.

Però sobre tot agrair, com ho intento fer jo aquí, als que ens envolten: als companys de feina, als seguidors, als amics de lletres, veïns de cabòries posades sobre blanc i sobre tot a la família, el més preuat que hom pot tenir.

I demanar a l’any que neix que ens allunyi de malalties, ens desveli misteris, ens identifiqui i ens posi al nostre lloc, ja sigui com a persones, aconseguint millorar-nos; econòmicament, saben el que ens espera i com a país, deixant-nos anar pel camí que escollim.

Potser si que hi ha esperit de Nadal, aprofitem-lo i gaudim-lo, que es molt efímer.

COMPRAR A CASA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

És difícil fer la carta als Reis per als altres, escollir quelcom que sorprengui, que no ho tingui, sigui útil, i que, a més no suposi una despesa massa exagerada als tres Mags.

La mainada ho tenen clar a l’hora de fer la missiva, l’omplen d’aparells electrònics, són els nous temps.

Avui sembla que la diversió passa per l’endoll, sense corrent, pantalla, memòria i targeta gràfica, la joguina no és vàlida.

Mòbil i tauletes per marrecs que no aixequen un pam de terra i uns Reis que cada any tenen la bossa més buida.

Els grans tampoc ho posem fàcil, la majoria ens queixem, però tenim de tot, tampoc es fàcil triar per nosaltres.

Recordo temps pretèrits que, malgrat la limitació de productes, en una tarda de passeig a Figueres sortia amb la llista feta. Triar i remenar, veure aparadors, preguntar, entrar a tocar allò em feia el pes.

Avui dia internet ens ha posat el món als peus, mirem de refrescar idees amb llargues navegacions per la xarxa a fi de cercar allò que, fabricat a ultramar, pugui ser diferent, com si només a través de l’ordinador poguéssim ser més originals.

El diner de plàstic i la banda ampla fan la resta.

I estem perden els orígens, estem donant de menjar als de fora i els impostos volen.

Mentre, les nostres botigues les passen magres, ara ja no tenen ni Nadal que els equilibri el mal any, ens manca clarament una educació de país, d’escombrar, el poc que queda, cap a casa.

Fixeu-vos a l’estiu en els cotxes dels turistes que ens venen a visitar i veureu que els francesos i els alemanys porten majoritàriament marques originaries dels seus països. Fins i tot propietaris de cases, parcel·les i embarcacions, opten per dur-se materials de casa seva.

Els americans, japonesos i xinesos, amos del màrqueting i de internet, en lloc de comprar fora, han aconseguit un posicionament òptim per vendre’ns a distància.

Per festes és un bon moment per plantejar-nos la situació.

Ningú dubta que navegar per tafanejar i ajudar-nos a saber el que volem està be, fins i tot per trobar preus i localitzacions, però a l’hora d’encarregar-ho és millor aixecar el cul, posar-nos la trenca i baixar al carrer, on segur que, a quatre passes trobarem aquella botiga que ens ho vendrà amb tota garantia, on el personal ens mirarà als ulls, ens donarà les gràcies amb un somriure i evitarem que aquest veí hagi de tancar el negoci per culpa d’una globalització que afavoreix sempre els mateixos.

Com a casa no hi ha res.