SENSACIONS DESPRÉS DEL FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

De totes les desgràcies se’n treu un missatge, un aprenentatge, un descobriment, una sorpresa, una moralina.

Veure com la plana que està vora els serrats i arran del mar deixa de ser riallera fa sortir dels porus de la pell un seguit de sensacions.

Pena: En fer un passeig i veure com el color gris de la cendra guanya al verd estiuenc per allà on la vista arriba.

Preocupació: Pel futur de la gent que ha perdut propietats, camps, collites, ramats i l’esforç d’una vida, gent que mai tornarà a ser la mateixa.

Tristor: Pels mal ferits i els traspassats.

Fortuna: La d’algunes cases i masos gairebé intactes vorejats per les marques del foc

Esperança: En veure les copes verdes de molts arbres, que el foc esperitat va oblidar de cremar i que donen fe que tot reviurà.

Agraïment: A la feina dels bombers, policies, voluntaris, forestals, militars i a tots aquells que jugant-se la vida no es varen arronsar davant les flames.

Sorpresa: Pel comportament de molts polítics, alguns desafortunats, però la majoria en el seu lloc, fent tot el que la desconeixença de la situació els permetia i donant, si més no, la sensació d’actuar de bona fe.

Unió: La que han de tenir els alcaldes dels pobles afectats a l’hora de reclamar i gestionar les ajudes.

Ràbia: Pels delinqüents anònims, que quedaran immunes i sobre els que esperem que els somnis de nit se’ls tornin flames de remordiments.

Solidaritat: Que ens ofereixen els més coneguts i mediàtics, els esportistes, músics, artistes, escriptors, periodistes i xarxes socials, divulgant i multiplicant-se per promoure ajudes

Orgull: De ser empordanesos, de la força de nostre esperit, de l’amor que professem per la nostra terra, de la imatge donada al món sencer, de saber-nos valents.

Seguretat: De que ens en sortirem, que despertarem lentament del malson, de que la Tramuntana, per curar la seva part de culpa, pels aires s’alçarà i pels cors penetrarà per fer realitat literalment allò de ressorgir de les cendres.

Però el que no hem d’oblidar mai es la sensació de mirar a la llunyania, quan les flames devoraven el noble Empordà, amb els punys tancats, les dents ferrades, la barbeta arrugada i tremolosa, els llavis prims i els ulls negats. Es diu impotència i ens ha de quedar gravada fins i tot quan el pas del temps hagi fet que el verd torni a guanyar al gris.

INDEPENDÈNCIA ECONÒMICA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els independentistes del canvi de segle, amb la posada en marxa de l’ Europa unida i la entrada de l’euro, varen tenir sentiments contraposats. Per un cantó tenien la il·lusió de veure el mot “Europa” en el seu DNI, però per un altre també la por de que les estrelles sobre fons blau taparien les estimades quatres barres.

Però el temps ha demostrat que res d’això era cert i que aquell projecte de gran país que havia de ser la primera potencia mundial, tenir a ratlla els capritxos americans, fer-nos sentir orgullosos i governar el món, no ha estat capaç ni de governar-se a si mateix.

Un país que alterna la presidència cada sis mesos no pot tenir mai un projecte de futur, i ara, que tots les estem passant magres, no hi ha un cap visible, un president que ens il·lumini el camí. Només manen els cèntims i aquells que financen en marquen les pautes.

El govern espanyol, davant la injecció de calers d’altres més poderosos, ajup el cap i acata normes que només serveixen per garantir que es pugui tornar el préstec, tot i  que vagin en contra de la economia de la gent.

I nosaltres, els catalans, que històricament hem estat el pal de paller de les finances espanyoles, no hem sabut mai treure’n profit com ells i encara hem hagut de patir sempre per la nostra cultura, idioma i ensenyança.

L’independentisme creix, cada dia s’hi afegeixen més municipis, però es diferent al de fa un parell de dècades. Ara no respon només a una qüestió d’història, llengua, cultura i terra, sinó també a una raó econòmica.

Quan hem tingut les oportunitats d’agafar el mànec no ho hem fet i ho volen fer ara, just en el pitjor moment econòmic, que és quan ens posarem a tothom encara més en contra, que argumentaran la nostra poca solidaritat, que sabem que ens acusaran de garrepes i aprofitats, que serà fàcil sentir-nos dir que plorem per esmenar els nostres errors passats, i tot plegat sabent que, vista la situació, no en traurem res.

Temps hem tingut per canviar les coses, per reivindicar, per reclamar el que és nostre, però ara, com deia l’ex-president, “no toca”, tot i que estiguem carregats de raó.