POBRES NENS POBRES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Estudis publicats recentment per Organitzacions No Governamentals de prestigi ens confirmen les alarmes que fa mesos sonen en altres col·lectius d’ajuda i és que vora una cinquena part dels nens de casa nostra estan a la pobresa, que van a escola en dejú, que només fan un àpat diari, que no sopen, que no tenen material escolar i que no poden participar de les activitats ni a les sortires.

No s’estan referint a la banya africana, sinó de la plaça del poble, no parlen d’una població sub-saharaui, ho fan del nostre barri, a dues passes, a sota de casa. El tercer món és a tres cantonades.

A més, pugen les taxes universitàries, col·lapsen les aules, volen encabir més on n’hauria d’haver menys, volen estalviar professors i cremen els que hi ha per convertir en calvari el que ha de ser una vocació, la figura més influent pel desenvolupament.

Els governs, amb ulls clucs, no prioritzen i rescaten bancs enlloc d’invertir en mainada, compren armes i no escoles, retallen beques i campi qui pugui.

Tenir mitjans no garanteix intel·ligència, poder pagar uns estudis no garanteix l’èxit de l’aprenentatge. Hi ha aspectes humans que no es compren.

I els altres nens, els pobres nens, que no ploren per un mòbil 3G sinó per un plat a taula, que només tenen la culpa d’haver nascut amb el canvi de segle, han de pagar les bestieses d’un sistema que ara els gira l’esquena.

Nens, pobres nens, que hauran de saltar per un camí minat per assolir una maduresa marcada, però en canvi els hi exigirem que el dia de demà siguin els que facin girar el món, conservin les institucions, governin els països, guareixin les nostres malalties d’avis, ensenyin els nostres nets, paguin les nostres pensions, i decideixin per nosaltres racionalment, quan ara nosaltres no ho sabem fer per ells.

Ens caldria recordar la cançó d’en Xesco Boix, que els nostres fills cantaven de petits i que deia: “Tots els nens del meu carrer volen jocs, volen somriures. Tots els nens del meu carrer volen créixer i viure bé”.

La llàgrima d’un infant ens fa entendrir, la seva situació actual ens ha de fer reflexionar.

LA VIDA SÓN DOS DIES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

A voltes, un parell de vivències et fan posar el fre de mà, el ralentí al pensament, analitzar el cicle vital i posar-nos místics.

Hem vist que la vida pot quedar escorçada en el pitjor dels moments, quan no toca, per un evitable accident o per un descuit, quan encara no ha donat els primers tombs. O també que, passats anys de sacrificis, de viure per treballar, de preocupacions per tirar endavant una família i quan arriba el moment en que la vida t’ha de tornar el que l’hi has donat, una malaltia inexplicable et porta al llarg sofriment i la desesperació dels que t’envolten.

Arribat aquest extrem om pot pensar on és la justícia dels Deus i en què deurien estar ocupats.

Un cop passats el millor anys, fruit de la inconsciència de la plena adolescència, la vida et porta per camis complicats, de vegades delicats, com una gimcana que cal superar dia a dia.

Ara vivim una la crisi que ho fa passar malament a molta gent, però no oblidem que els nostres pares i avis varen patir una guerra i una post-guerra i els nostres fills es trobaran un mon que hem minat entre tots.

I quan arriba el moment de gaudir d’una bona jubilació, ara més retardada que mai, d’un descans merescut, de complir aquells somnis aparcats, de fer allò que no vàrem poder, el nostre cos, i sobre tot el cap, acusen el sobreesforç i es rendeixen, retallant el segon millor moment de la nostra estada terrenal.

Sembla que Lennon, a qui varen matar amb només 40 anys, va ser qui va dir que la vida es allò que passa mentre estem ocupats fent altres coses.

Un parell de sotragades ens estripen la consciencia i ens envien l’input de cercar els petits bons moments, que hi son, i ens fan veure que no s’ha d’estalviar aquell “t’estimo” sentit, aquella visita pendent, aquella trobada endarrerida, aquella trucada promesa, aquella estona compartida.

Que la vida són dos dies i ahir en va passar un.

FESTA DEL TREBALL

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Festa i treball, semblen dos mots antagònics, que algú va voler fusionar per acabar distorsionant la història ocorreguda, fa 126 anys, un mes Maig a Chicago, fins a convertint-lo en una jornada on una minoria de treballadors reivindiquen ja no se sap que, davant governs durs d’orella i que han acabat convertint-lo en quelcom semblant als “dies de...”, que no tenen més significat que un simbolisme de pa sucat amb oli (per cert, diumenge és el dia de mare).

Poca cosa es podia reivindicar a la època del general, quan els sindicats eren a les clavegueres i les decisions eren “digitals” i de poca cosa serveix reivindicar-se ara, mentre els governants de tots els països no entenguin que això només es soluciona amb les mànigues arremangades i acostant espatlles per buscant solucions més enllà d’estratègies de partits.

Llevar-nos ben d’hora al matí per anar a treballar si que és una festa, una festa gran, la major de les festes, la de poder tenir feina, cosa que, per desgràcia, no li passa a un 20 % dels nostres veïns.

Entrem en una setmana en que a Figueres intercalem la festa i el treball, i no és mala formula, com em deia el meu pare en els meus anys adolescents: “Si ets bo per anar de festa, també has de ser-ho per pencar”, i viceversa. Tornar a la cultura de l’esforç sense perdre les ganes de gresca, que no tot ha de ser austeritat i mirar-nos de reüll els de Standard & Poor’s, que hem de fer que la roda torni a girar a l’inrevés, ni que sigui mínimament, i amb tantes retallades no sembla que hàgim de surtin-se’n de l’atzucac si el calers no es mouen.

A l’Empordà durant aquesta setmana podem marinar els dos conceptes: El Dia del Treball i la Festa Major, festa i feina, esbarjo i esforç el resum vital que es desprèn en llegir la historia dels pregoners d’enguany, la Societat Coral Erato, 150 anys de cultura, festes i diversió, sense deixar de fer feina.

Intercanviem els papers: gaudim de la feina i reivindiquem la festa. Són Fires.