PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"
Diuen que el mon s’ha globalitzat, però lluny d’unir-nos ens aïlla encara més, tot i que vivim, de fa temps, en la anomenada “era de la comunicació”.
“On va tota aquesta multitud solitària?”, cantava fa dècades en McCartney. Una metàfora per assenyalar com podem estar de sols enmig de molta gent que camina amb el cap cot i el rostre seriós.
Costa veure un somriure, hi ha la sensació de que hom parla sol, que les paraules s’escapen cap endins, cada dia som més però sembla que no tenim ningú al voltant.
La feina ens prem, cada dia es complica més, i si no en tenim encara és pitjor, la vida és difícil, qualsevol situació ens tanca en nosaltres mateixos, necessitem parlar de nosaltres, de temes que no siguin banals.
Els amics han de ser-hi quan es necessiten, la família és el consol.
Molta gent és lluny de casa, no els té a prop, la xarxa no és el mateix, el telèfon massa fred, els whatsapps volen resposta immediata, cal una conversa pausada, veure una cara reconfortant, un silenci que s’escolti.
Això també ho cantaven Simon i el seu company: “Deu mil persones parlant sense conversar, sentint sense escoltar”.
No hi a res millor que veure un rostre compassiu que t’absorbeix sense interrupcions i no hi ha res pitjor que l’interlocutor t’expliqui que ell ja ho va patir i pitjor. Cadascú ha de tenir el seu moment, la seva oportunitat. Avui per tu, demà per mi.
Hem d’aprendre a escoltar, a plànyer, no hi ha solucions a donar, no en busquem, tampoc les tenim, només hem de ser esponges de cabòries.
Sortim d’una nova, però vella, campanya electoral, on res és nou, on l’oratòria es repeteix d’edicions passades, on el verb fàcil sembla de significat difícil, on la paraula es buida, on es parla molt i s’escolta poc.
I sabem que això serà la tònica del seus mandats, ells tampoc escoltaran perquè és la mateixa malaltia de la humanitat.
Portem les orelleres d’ase, caminem sense direcció, no parem a les parades, potser no veiem les oportunitats, molta gent viu els seus pitjors moments.
Si hem de suportar que ens ho retallin tot, procurem no retallar les paraules, ni les bones cares i sobre tot, no estalviem el temps per escoltar.
El silenci en una conversa, és potser un dels millors reconstituents per l’anima ferida.
Aprenguem a escoltar. Ho sentiu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada