EL DESIG DEL PITJOR ANY

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Acaba l’any i és hora de fer balanç, a nivell personal i col·lectiu, de recordar el bo i el dolent que ha passat al nostre voltant en els darrers dotze mesos, cosa que podríem fer contínuament, però que sembla que és perceptiu fer-ho quan al calendari li cau la darrera pàgina.

Aquest estiu vaig recuperar un antic conegut després de dècades, i em va fer gràcia els seus brindis ja que cada cop que xocàvem els gots, cosa que es va repetir sovint, repetia la frase “Que quan estiguem pitjor sigui com ara” molt encertada i que barreja el pessimisme pel estat actual amb l’esperança de l’arribada de temps millors.

L’any que acaba ha tingut molts titulars impactants: Txunami a Japó, terratrèmols arreu, la tràgica primavera àrab, matances a Noruega, Moren Gadafi, Bin Laden i el senyor Iphone, ETA deixa les armes, els cogombres entren en crisi, el 15-M divideix, adéu a les curses de braus, en Maverick que accelera, el Barça no frena, en Berlusconi surt per cames, volcans al mar, escàndols financers i reials, embolics de faldilles, absorcions bancaries i els mateixos drames personals de sempre i a sobre tot a votar, vinga a votar, que si municipals, autonòmiques, estatals, i canvis de colors polítics, anar d’un costat a l’altre pensant, il·lusos de nosaltres, que els nous ho milloraran i mentre empreses que tanquen, aturats en augment i titulars d’aquells que, si ens els haguessin ensenyat fa tant sols 5 anys haguéssim pensat que eren de tal dia com demà (28 de desembre).

Potser abans les noticies, bones o dolentes, duraven més, es comentaven durant mesos i ara, per la proliferació, semblen antigues quan són d’aquest mateix any.

Per això es bo retenir les frases optimistes com la del meu company i esperar que el 2012, tal com diu la felicitació de Nadal d’aquest setmanari, i ens porti bones noticies.

El deixar de fumar, anar al gimnàs i ser més amable, ja ha passat a segon pla, ara el que volem és que el 2011 hagi estat el nostre pitjor any.

SOLIDARITAT NADALENCA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Sembla que quan sona la primera nadala se’ns ha d’entendrir el cor, que quan es glacen els vidres i els llums dels carrer evoquen el naixement de Jesús ens ha de sortir la vena solidària vers els més desvalguts.

Això no és el que ens varen ensenyar a la catequesi de l’època, on la caritat cristiana havia de ser regada tot l’any.

Nadals n’hi hauria d’haver per Setmana Santa, Pasqua, Tots Sants i pel Carme.

Encara que hi ha poca gent que es mulla pels demés fora de les Festes, i els que ho fem, sota l’enganyifa benintencionada d’apadrinar un nen o d’obrir un pou a la selva amazònica, ho fem per netejar la culpabilitat que ens genera  que, tot i les dificultats, encara estiguem millor que molts.

Ara les televisions evocaran el teorema de Pareto per organitzar recaptes per països llunyans que, en la majoria del casos, queden oblidades fins el proper any.

I ens oblidem dels drames diaris que estan al nostre voltant.

Hi ha gent que necessita abastir un menjador social a la nostra comarca, al costat de casa, cada dia més ple, que necessita roba usada, que li calen mantes pels que dormen al carrer, a la cantonada.

Però TV3, un cop més, l’encerta amb la seva Marató, on involucra artistes i escriptors amb un producte de qualitat i que fa un programa ben estructurat, només amb els dramatismes necessaris per captar l’atenció, que continua tot l’any i ens beneficia a tots, tant els d’aquí com els de més lluny.

Es veu que Phillipides va morir, fa uns 2.500 anys, després de córrer un munt de kilòmetres per esbandir la bona noticia de que els grecs s’havien desempallegat dels invasors al setge de Marathon.

No sabem segur si la historia va anar així, ni tant sols si es certa, però aquest any s’escau perfectament amb la festa de TV3, sobre la donació d’òrgans, i el fet que una persona, en el seu darrer sospir, pot salvar i fer feliç un altre o a més.

Potser no es una practica molt cristiana, però s’allunya de falses generositats nadalenques que serveixen per rentar les consciències.

Siguem solidaris tot l’any i posem el punt de mira, també, prop de casa.

SABER ESCOLTAR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Diuen que el mon s’ha globalitzat, però lluny d’unir-nos ens aïlla encara més, tot i que vivim, de fa temps, en la anomenada “era de la comunicació”.

“On va tota aquesta multitud solitària?”, cantava fa dècades en McCartney. Una metàfora per assenyalar com podem estar de sols enmig de molta gent que camina amb el cap cot i el rostre seriós.

Costa veure un somriure, hi ha la sensació de que hom parla sol, que les paraules s’escapen cap endins, cada dia som més però sembla que no tenim ningú al voltant.

La feina ens prem, cada dia es complica més, i si no en tenim encara és pitjor, la vida és difícil, qualsevol situació ens tanca en nosaltres mateixos, necessitem parlar de nosaltres, de temes que no siguin banals.

Els amics han de ser-hi quan es necessiten, la família és el consol.

Molta gent és lluny de casa, no els té a prop, la xarxa no és el mateix, el telèfon massa fred, els whatsapps volen resposta immediata, cal una conversa pausada, veure una cara reconfortant, un silenci que s’escolti.

Això també ho cantaven Simon i el seu company: “Deu mil persones parlant sense conversar, sentint sense escoltar”.

No hi a res millor que veure un rostre compassiu que t’absorbeix sense interrupcions i no hi ha res pitjor que l’interlocutor t’expliqui que ell ja ho va patir i pitjor. Cadascú ha de tenir el seu moment, la seva oportunitat. Avui per tu, demà per mi.

Hem d’aprendre a escoltar, a plànyer, no hi ha solucions a donar, no en busquem, tampoc les tenim, només hem de ser esponges de cabòries.

Sortim d’una nova, però vella, campanya electoral, on res és nou, on l’oratòria es repeteix d’edicions passades, on el verb fàcil sembla de significat difícil, on la paraula es buida, on es parla molt i s’escolta poc.

I sabem que això serà la tònica del seus mandats, ells tampoc escoltaran perquè és la mateixa malaltia de la humanitat.

Portem les orelleres d’ase, caminem sense direcció, no parem a les parades, potser no veiem les oportunitats, molta gent viu els seus pitjors moments.

Si hem de suportar que ens ho retallin tot, procurem no retallar les paraules, ni  les bones cares i sobre tot, no estalviem el temps per escoltar.

El silenci en una conversa, és potser un dels millors reconstituents per l’anima ferida.

Aprenguem a escoltar. Ho sentiu?