LES FESTES MENORS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És una evidència que, durant les festes nadalenques, hi ha unes dates més importants que d’altres.

Aquest vespre i demà seran, ben segur, els dies estrella, aquells que reuneixen més familiars vora la taula, quan compartim moments amb persones properes, algunes que, potser, feia temps que no vèiem.

Àpats llargs, mainada damunt les cadires recitant versos treballats, arbres lluminosos, cava i torrons en excés, i càntics antics.

Jo crec que, en una hipotètica enquesta, aquests dos dies estarien al podi de les preferències.

També destaquem el Cap d’Any, més festiu, la cantarella de la loteria i els Reis, la cloenda, gaudint de la il·lusió reflectida a la cara de la mainada.

Baixant de nivell, hi trobaríem la tradició catalana de Sant Esteve, amb la sopa de galets, tot i que fa anys que hi hem afegit els canelons, que no són gaire nostrats, encara que els disfressem.

Però, enmig de tots, hi ha un parell de dies que semblen de segona i que mai surten als anuncis de les festes nadalenques.

Un d’ells és el 31 de desembre, el dia que l’Home dels Nassos baixa del bosc, i com a estrella dels dies menys estrellats, hi ha el 28 de desembre, el dia dels Innocents.

D’entrada, ja és una festa poc afortunada, ja que commemora un genocidi infantil, i en els darrers anys ha perdut tanta força que ja gairebé ningú cerca la mentida amagada en els diaris o noticiaris, ni tampoc hi ha gaire preocupació per les llufes a l’esquena o per les bromes a la feina.

La meva teoria és que la gent ja està farta de veure innocentades cada dia en forma de “fake-news” malintencionades.

És quan un llegeix, mira o escolta les notícies que pensa que no hi ha broma més pesada que la realitat, amb guerres, el canvi climàtic, la pobresa i els conflictes.

I, sinó, que els ho expliquin als pescadors, que fa setmanes que porten el ninot penjat a l’esquena.

Crec que cada cop hi ha més gent a qui li costa empassar-se el missatge nadalenc, ja que està provat que tots els bons desitjos dels dies més assenyats, són tan efímers que fan que el dia menys important de les festes sigui el que més perdura durant l’any.

Bones festes, també les menors i tant bo que, a partir d’aquest vespre, canviï la tendència.

COMARCA ESTRELLADA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tots els empordanesos hem d’estar molt contents que el restaurant Voramar de Portbou hagi entrat a formar part del selecte club dels estrellats de la cuina mundial.

Juntament amb el Castell de Peralada, l’Empòrium de Castelló (on el seu Bistró 1965, també, ha aconseguit una estrella verda de sostenibilitat) i el Miramar de Llançà, sumem cinc estrelles, cosa que, en un territori de poc més de 140.000 habitants, demostra la gran qualitat i creativitat dels nostres cuiners.

Però, hi ha gent que es pregunta el motiu de tant de ressò mediàtic per uns restaurants que cuinen plats grans amb poca teca i que són tan cars que la majoria dels empordanesos no hi aniran mai o, com a molt, un cop a la vida, per curiositat, en un dia molt assenyalat.

L’explicació és molt senzilla: la gent que és capaç de fer quilòmetres per gastar-se una suma important de diners per un sol àpat és el turisme que ens interessa.

Gent inquieta i amb poder adquisitiu, que aprofita la jornada o el cap de setmana per fer compres, visitar museus, cercar inversions o gaudir del paisatge.

I que, a més, sol ser un perfil educat, respectuós i poc problemàtic.

Nosaltres hem de ser capaços de tenir, també, un territori amb estrella i oferir-los el que volen, i això ens posarà al mapa, no només a nivell culinari, sinó com un indret atractiu.

Sens dubte, hem de sentir-nos cofois que hi hagi paisans a qui es reconegui la feina i que estiguin en el firmament de la guia del ninot dels pneumàtics.

Perquè no cal oblidar que aquests reconeixements posen a l’aparador tota la cuina empordanesa, i els nostres pobles estan plens de restaurants tradicionals que fan cuina de tota la vida d’una manera excel·lent, sense tovallons de fil, amb plats planers, però amb fogons plens de saviesa i amor, i que estan a l’abast de tothom, també dels visitants que, cridats per aquesta fama, ens vulguin venir a veure.

Reservem taula, celebrem i els èxits d’una professió dura, sacrificada, sense horaris, oprimida per impostos i normatives, que pateix la manca de personal qualificat.

Hem de treure rèdit de la nostra privilegiada posició; per això, premis com els del Voramar beneficien tota una comarca estrellada, que cal menjar-se-la.