PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Als unionistes d’antuvi, els que vàrem gaudir de temps memorables o que, fins i tot, vàrem trepitjar modestament la gespa del camp del Far, ens fa pessigolles a la panxa veure com el que havia estat la nostra catedral s’ha convertit en un aparcament mal girbat.
Fa dies va caure el darrer vestigi de la nostra seu, la
grada de la carretera de Roses, la que donava al camp de les monges, allà on
s’acumulaven les pilotes que els més maldestres enviaven lluny dels tres pals.
El mateix que passava al gol contrari, que si mai un
remat sortia massa desviat, la pilota acabava lidiada pel “torero” de torn que,
a la mateixa hora, estava fent la seva “faena”.
Val a dir que quan es va anunciar que el vell camp de
futbol es convertiria en un aparcament dissuasiu del centre no en donava ni un
duro.
Vaig pensar que, malgrat que era una bona idea, la seva
situació, a l’altre costat de les vies i en un barri poc agraciat no seria del
gust del visitant i que fins i tot suposaria un problema de seguretat pels
vehicles aparcats.
Jo no l’he utilitzat mai, però pels inputs que m’arriben sembla
ser que, malgrat tot, es usat pel visitant, fet que ha generat aquesta
ampliació amb l’enderroc de la graderia nord.
Sigui com sigui, sabent els números del lloguer, sembla
un mal negoci municipal ja que el seu estat és força precari i que
l’ajuntament, llogater del solar, hauria de fer obres de millora que fan
difícil la seva viabilitat econòmica.
De totes maneres, malgrat que el feu unionista sigui ara
ple de vehicles a motor, els que encara conserven memòria i enyoren temps pretèrits,
en prémer el comandament del vehicle per deixar-ho sobre la gespa de l’antic
camp, els semblarà veure encara les aturades d’en Buscató, la feina d’en Pitu
Duran, els malabars d’en Pere Vilarrodà o els gols de l’Antonio Cuevas.
I de tots aquells recordats jugadors que portaren tant
dignament la samarreta blanc i blava i que varen fer el camp petit, obligant a construir
un estadi nou, per enveja d’aquells que ara es venten, amb molt de mèrit, de
jugar la Champions i que llavors aprofitaven les esllavissades de la Unió per
fer-ne mofa.
Un aparcament que és un cementiri de records, on encara
ressona l’himne del mestre Surrell i on hi dormen tardes de triomfs, de crits,
puros i pipes, en grades de ciment.
Com la gloria del club, que paradoxalment, fa anys que
està aparcada, per culpa d’un especulador que ens la va robar, a l’espera de
temps millors, que segur que arribaran.
