NADAL MIRANT A DALT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els que som una mica descreguts ens preguntem com és que això del Nadal ens transforma d’aquesta manera i que, a més a més, tot i saber-ho amb antelació, ens passi cada any.

Malgrat que practiquem un agnosticisme d’estar per casa, que no som de posar guirlandes, arbres o pessebres i que acceptaríem fer un viatge durant aquest període, irremeiablement acabem sucumbint a la voràgine nadalenca.

Deu ser cosa de les llums, les nadales, els dies de festa, les olors, els torrons, els mercats o la fred, però és ben cert que ens empaita.

També, val a dir que el consumisme ajuda, els anuncis, les músiques i els aparadors ens recorden a tota hora les dates en que vivim.

Desconec si això passa en celebracions d’altres religions, potser en el seus països també es així, però en aquest catolicisme que ens varen inculcar fa dècades, el Nadal ens sacseja l’ànima.

Segurament, perquè a diferència de la Setmana Santa que relata una mort, el Nadal celebra un naixement i puc certificar que quan hi ha nouvinguts, la felicitat es multiplica exponencialment.

Però, malgrat que els nens siguin els protagonistes de la festa, que gairebé tot giri el seu voltant, el moment en que els adults aixequem les copes, solem mirar a dalt i recordar aquells que ja no hi són i que, ara més que mai, trobem a faltar.

A cada taula de cada casa hi quedaran cadires buides, mancaran copes amb les que brindar, abraçades per fer, regals per obrir, històries per explicar, mans per agafar.

Són els nostres absents, amb els que hem compartit part de la nostre vida, els que portem al cor i que, en dies com aquests, se’ns fan presents i ens transporten a feliços temps antics.

La reflexió és que, tot i que vulguem buscar l’excuses, el fet és que el Nadal, ens agradi o no, ens remou per dins.

És per tot plegat, que en qualsevol de les reunions d’aquests dies, en xocar les copes, mirarem a dalt i buscarem aquell rostre, que només està en el nostre record i compartirem un somriuen d’enyorança.

I ens sortirà aquella estima que portem dins tot l’any i que, ara, per aquesta màgia incomprensible del Nadal, ens aflora.

Per ells, els que mai han marxat.

TANQUEU L'AIXETA COI !!

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En temps passats, els pares i els avis, gent bregada per una vida que no varen tenir fàcil, tenien impregnada la filosofia vital d’evitar el malbaratament.

No és que fossin temps gaire pitjors dels que molta gent està vivint ara, sinó que tenien el sentit de l’estalvi desenvolupat per les necessitats viscudes en una dura post-guerra.

Segur que molts del que esteu llegint aquestes lletres recordareu els avisos que, subtilment o no, ens enviaven els nostres ancestres quan sospitaven que estàvem cometent una despesa inútil.

Si l’estona de lectura a la cambra es perllongava massa rebíem un missatge de veu, sense mòbil ni WhatsApp, avisant-nos de que ja hora de tancar el llum.

Si el menjar quedava al plat sense un motiu de pes o el consum de begudes ensucrades era superior a la mitjana marcada pels tutors, també suposaven un comentari que, tot i l’amabilitat, ens venia a recordar que les coses no les regalaven.

Tor plegat ara se’ns fa present quan veiem el preu del combustible, el de l’oli d’oliva, del kilowatt i la vida en general

Però el que més recordo ara és aquell avis, més categòric, que rebia quan la dutxa o la raspallada de dents era més llarga de l’habitual: “Nen, tanca l’aixeta”.

A menys que, entre el període de temps entre que escric aquestes línies i es publiquin no hagi caigut un diluvi, seguirem immersos en una sequera molt preocupant que fa que els pantans ens ensenyin els budells en forma de campanars i lleres seques.

Però, és que, vist des de la ignorància, però comentat amb alguns entesos, sembla que les mesures adoptades no son suficientment dures.

Estic en condicions d’assegurar que el límit de 210 litres per persona i dia, adoptat per aquesta emergència, és molt superior al que es gastava a les llars de la classe mitjana quan jo era jovenet.

Molts dels consultats estan d’acord de que el límits hauria d’estar encara molt per sota del marcat i que la seva superació hauria de generar un càstig molt més sever que una simple baixada de pressió.

Sovint, tenim la sensació de que els legisladors emeten lleis i normes des de despatxos aïllats de realitats o mancats de sentit comú.

Si la meva mare aixeques el cap, segur que els deixaria anar aquella frase que encara recordo amb molta estima: “Tanqueu l’aixeta coi !!”