FUTBOL DE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa dies que les xarxes socials em recorden que fa 22 anys, la UE Figueres va eliminar al FC Barcelona en aquella copa de L’Emèrit memorable, on vàrem arribar fins a semifinals.

Encara, tinc present l’ambient que es va viure el vespre del 7 de novembre del 2001, amb el camp de Vilatenim ple i amb el cor del públic més compartit que dividit, ja que el sentiment no era que a la gent l’hi fos igual qui guanyés, sinó que la gran majoria volia que cap dels dos perdés.

Però, un gol a la prorroga del recordat Kali Garrido (res a veure amb mi) va fer caure l’eliminatòria del costat empordanès i va fer esclatar d’eufòria una comarca que es sentia orgullosa del club.

I que, de retruc, donava visibilitat a una ciutat que volia ser quelcom més que la tomba de Dalí i el bressol del surrealisme.

Gent d’arreu es desplaçava a cada partit, aprofitava el diumenge i omplia bars i restaurant, amb un impacte important en l’economia local.

Com passa actualment a Girona, la ciutat amb que sempre ens hem volgut emmirallar i amb la que, durant un temps, semblava que empaitàvem.

Ara, molts empordanesos es desplacen a Montilivi, fins i tot es veuen samarretes blanques i vermelles pel carrer ja que l’interès que desperta la gran temporada de l’equip de Michel i Delfí Geli, va més enllà de les muralles del barri vell.

I malgrat que no oblidem la mofa que vàrem patir per part dels gironins quan vàrem fracassar, davant el Cadis, en l’intent de pujar a primera al 1992, aplaudim el que ara estan fent, sense deixar de sentir enveja sana.

Potser, també ajuda el conveni de col·laboració amb el Peralada, equip estimat a la comarca, malgrat la rivalitat i que el City de l’admirat Pep Guardiola, en sigui el màxim accionista.

Mentrestant, els socis i simpatitzants de la Unió Esportiva Figueres aguantem el xàfec i esperem pacients que algun dia sortim del pou i deixem enrere aquesta lliga “Elit” que s’han inventat els que ja no saben com revifar el futbol regional.

Una nova junta enceta un camí que no serà fàcil, si no arriba un patrocinador potent, com aquest distribuïdor de pinso de gos, que posi allò que cal, per fer un equip guanyador.

I si de retruc, el nous governants municipals, encapçalat per un ex-jugador, miren cap a Vilatenim, ajudaria a revifar un club, que no pot desaparèixer per segon cop, i ajudaria a recuperar aquell “orgull de ciutat” que alguns diuen que l’hi manca als figuerencs.

PASSATGERS AL TREN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquesta frase, cridada en veu alta, era habitual a majoria de les estacions al finals del segle XIX.

En aquella època, al 1877, una petita caseta era l’estació de Figueres, en la incipient línia ferroviària entre Figueres i Girona i que pretenia unir Barcelona amb la frontera.

Amb prou feines tenia 12.000 habitants, la recent inaugurada Rambla era el centre de la ciutat i pocs cotxes hi circulaven.

Així les coses, la població acostumava a desplaçar-se a peu i, potser, en bicicleta per anar a agafar aquell cuc metàl·lic que corria, estirat per una màquina que vomitava vapor i cendra, per un camí de ferro que els transportava als pobles del voltant en incomodes seients de fusta.

Gairebé un segle més tard, es va aixecar una nova estació al costat, segurament suficient per l’època i des de llavors el seu enorme rellotge de l’andana ha sigut testimoni de milions d’històries d’amor, comiats forçosos, exiliats i perseguits, esperes eternes, veremadors, estudiants o nuvis de viatge.

Com a fill i net de ferroviari, sóc un enamorat de les vies de tren, pocs llocs em porten tants records com la vella estació de Figueres, on he passat moltes hores, però, també considero que de romanticisme no es viu, que hem de ser pràctics, els temps canvien i cal fer un pas endavant.

No podem continuar amb una cicatriu que trenca la ciutat, una estació que en 58 anys ha quedat obsoleta, en un barri degradat.

Ja no hi ha mercaderies, ni descarrega en els seus molls, la majoria de les vies son mortes, deixades i tapades de vegetació, els que van a Barcelona solen triar l’alta velocitat, el rellotge s’avorreix.

És el moment de fer via cap a Vilafant, poble amb el que es comparteix nom i una frontera cada cop més estreta, fins a formar gairebé un sol nucli.

Ho tenim en safata, aprofitem l’oportunitat, millorem els accessos i apostem pel futur, regenerem els dos barris, alliberem la ciutat, això sí, sense perdre les vies de rodalies que ens segueixin connectant amb el nord.

En 146 anys la ciutat ha quadruplicat la població, els autobusos urbans i els vehicles particulars fan que la gent ja no vagi majoritàriament a peu i ja voldrien la majoria de ciutadans del país poder gaudir d’una moderna estació a només 1.200 metres del centre urbà, que avui ja no és la Rambla.

No perdem el tren de la modernitat, canviem de via. Passatgers al tren!!