ELS COLORS DE LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El quadre representa a una dona d’ulls tristos, amb un mig somriure amoïnat, que du un colom de la pau entre les mans.

Com la majoria de les obres pictòriques, representa el sentir del seu autor, el que l’envolta, el seus somnis, les seves frustracions, introspeccions i esperances.

“Sempre estem buscant seguretat a les nostres vides” va dir l’autora “Potser la trobarem en l’amor, però, si més no, continuarem buscant”

Heba Zagout, pintora palestina de 39 anys, feia poc que havia presentat l’exposició “Arrelats com les oliveres” en cooperació amb la fundació “Rawasi”.

La seva obra combina les traces senzilles i infantils, amb colors vius i sol representar a dones palestines, amb somnis d’una vida millor

Però, aquesta professora d’art de l’escola de Gaza no ha tingut l’oportunitat de complir el seus somnis de pau en una terra que, de ben petita, la va fer patir.

Una bomba malintencionada, s’ha endut el seu colom de la pau, ha trencat la seva paleta de colors i ha segat de cop la seva vida i la de dos dels seus fills petits.

No cal cercar culpables, ni qui va llençar aquesta bomba, ni totes les que esclaten, ara mateix també a Ucraïna, al Sudan, Birmània, Somàlia, Iemen i les altres 52 guerres que actualment estan actives al món.

No mirem més enllà de nosaltres mateixos, en un món global anomenat humanitat, que en ple Segle XXI segueix permeten que es matin innocents per ambicions, per terres, per creences, per ètnies o per riqueses, la culpa tant és de qui la fa com de qui la permet.

La nostre història és una amplia i fosca exposició d’aquarel·les i olis amb marcs tètrics, que seguim alimentant amb pintures que representen morts, mutilats, desplaçats i vides trencades.

Un museu on hi podem trobar, des de l’expressionisme que no passa desapercebut, a un surrealisme que ningú entén i un realisme cruel, que ens hauria de fer actuar.

El colors de la guerra no són vius, ni de traços senzills com els quadres de l’Heba Zagout, ni hi surten dones que assoleixen vides millors.

Hi predomina el negre, el color de la màxima foscor, el que rebutja la llum, el que barreja els tres colors primaris sense mostrar-ne cap, el dels núvols de tempesta, el del dol que sentim per la gent que, com ella i els seus fills, moren cada dia sense culpa ni raó.

MANCA PERSONAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El Sr. Escudero, destacat empresari empordanès, declarava en aquest mateix Setmanari que no podia entendre com es publicaven xifres d’atur superiors al 8% a la nostra comanda i pel contrari, els empresaris no trobaven empleats.

Mirant la conjuntura actual i amb l’experiència dels anys, sembla que l’explicació ve donada pels nous temps, tant laborals com educatius, que vivim.

Fa quatre o cinc dècades, la mainada pujava educada en la mal anomenada “cultura de l’esforç”.

Es vivia una mala situació, motivada per les necessitats de l’època, les famílies necessitàvem ingressos, l’oferta educativa era inferior i calia ajudar a l’entorn familiar; no s’hi valia a triar.

Avui dia prima la formació, a ser possible universitària i els cicles formatius, que tenen una oferta clarament millorable, solen abastir-se més de joves que no han pogut accedir a estudis superiors, que no pas de nois i noies vocacionals.

El sistema educatiu actual, basat en la teoria, però amb poca pràctica, ja que les lleis que no permeten a un menor gairebé ni agafar un tornavís, fa que els joves surtin al mercat laboral mancats d’una experiència que, dècades enrere, a la mateixa edat, ja era manifesta.

I amb un diploma sota el braç, esperen rebre unes nòmines que no poden defensar.

Si a tot plegat afegim que la filosofia laboral actual es basa en l’objectiu de gaudir del lleure i la conciliació que, tot i que és perfectament lícit, fa que l’afany de superació quedi minvat.

Les ajudes socials, totalment justificades quan és el cas, estan mancades de filtres de control i en alguns casos incentiven les feines “subterrànies”.

Les empreses, que tampoc queden exemptes de culpa, afogades per impostos i normatives, no s’estiren el que caldria i voldrien tornar a la figura de l’aprenent, el que no protestava si calia escombrar i que durant els primers anys, aprenia ajudant sota la faldilla de l’oficial de torn i que, en mols casos, eren explotats per quatre duros.

Però, això ja està perdut i amb aquest context, pocs paletes, fusters, mecànics, electricistes o cambrers, tindrem en el futur.

Així les coses, les noves generacions creixen desmotivades i al contrari de fa anys, acaben aprofitar-se dels pares fins arribava la trentena.

Mala peça tenim al teler i si les coses no canvien, cada dia veurem més joves pel carrer a hores lectives i més empreses mancades de mà d’obra qualificada,  motivada i compromesa.

I encara que sembli paradoxal i que molts no ho entenguin, les xifres d’atur augmentaran, però seguirà mancant personal.

LA FESTA DE L’1 D’OCTUBRE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÁ"

Mirant el calendari, me n’adono que abans d’ahir era 1 d’octubre i que ja han passat 6 anys

És significatiu que, amb el pas del temps, aquesta “festa” hagi quedat amagada en un racó de la memòria col·lectiva.

I m’hi refereixo com a “festa”, perquè molts ens ho vàrem prendre així, com un dia de joia, d’alegria, de germanor.

Dinars populars, trobades de veïns, cues amb somriures, cava, ratafia i galetes del forn de la Barceloneta, complicitat i bon rotllo.

Com si fos una festa major però amb una vesant reivindicativa, evidentment, el motiu hi era, però al cap i la fi, una festa.

Com s’han batejat sempre els dies de les votacions, que les anomenen “la festa de la democràcia”.

Però, de tots es conegut que la diada es va tòrcer el mateix dia i tot el que ha vingut després.

i a dia d’avui amb prou feines se’n parla, han quedat en el calaix dels records les cadenes humanes, les tractorades, les cuitats bloquejades i les samarretes grogues.

Fins i tot s’ha passat de puntetes, informativament. pel darrer onze de setembre.

La manca d’un camí unificat ha fet que, lluny de suposar un avançament, ens trobem en mig d’unes negociacions per a la investidura on es discuteix quelcom que no hauria de suposar un problema, com es la cooficialitat de les llengües, la lliure educació en cada territori o el just finançament.

Com si s’hagés desfet el camí recorregut.

Hi haurà gent que potser no estarà d’acord, però el que em sembla un pas enrere és que els polítics actuals, nascuts en democràcia, posin més pals a les rodes a un possible amnistia que no pas aquells que, havent participat de la llarga dictadura, en plena transició, varen apostar per reconciliar polítics exiliats i contraris al franquisme i modernitzar les lleis ràncies de l’època.

Veient i escoltant els debats sembla clar que aquesta classe política acabarà aigualir-nos les festes.