RÀDIO ENAMORATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La setmana passada va ser el dia dels enamorats, concretament dilluns.

I no vaig errat, no em refereixo al ensucrat i poc nostrat Sant Valentí, sinó del dia d’abans, el 13 de febrer, data proclamada per la UNESCO des de 2012, per celebrar el dia mundial de la Ràdio.

Aquest dia no va haver-hi cors vermells travessats per fletxes, ni Cupidos amb ales, sinó una festa d’amor a les ones hertzianes.

Un mitjà nascut a finals del segle XIX, amb la polèmica de si d’atribuir-lo a Guillermo Marconi, que va fer la primera retransmissió o a l’amo de la patent, el serbi Nikola Tesla.

Però sigui com sigui, la radiofonia, des que va començar a comercialitzar-se a principis del segle passat, va arribar per quedar-se i sobreviure a invents més complerts com la televisió o internet.

Segur que molts recordeu els grans aparells de fusta de casa dels avis, amb un gran dial i dues rodetes, que a traves de l’anomenada “ona mitja”, omplia els vespres de foscor amb novel·les i notícies de llocs als que casi ningú no hi podria anar.

A la nostra comarca, la “Radio Popular” del carrer Sant Llàtzer, distreia les tardes de les cosidores amb la falsa “Elena Francis” i els disc dedicats, esperant els  diumenges tarda el “Carrusel Deportivo” o els concursos de “Don Pollo”.

Temps en que “Radio Exterior” apropava els emigrants o exiliats a la seva enyorada terra i les antenes americanes de “Radio Liberty” a Pals emetien, a distància, propaganda anticomunista.

Va ser amb l’arribada de la Freqüència Modulada quan la radio va guanyar popularitat en un país en el que l’apertura d’idees es feia realitat i que ens va permetre a alguns tenir les primeres experiències a les noves “Radio Alt Empordà” de Castelló d’Empúries o “Radio Bahia” de Roses.

I fins avui amb radiofonies longeves i premiades com “Radio Vilafant”, que conviuen amb més d’una dotzena d’emissores alt empordaneses.

Amb les modernitats actuals, els “streaming” i els “podcast”, podem pensar que la ràdio perd la màgia que tenia quan només ens arribava la veu dels locutors i els imaginàvem, sovint molt diferents.

Però ha sabut sobreviure, adaptar-se i fins i tot créixer, entronitzant a divos de la comunicació, essent un element de debat i propaganda, de participació i opinió, àdhuc de promotora d’èxits musicals, que han acompanyat els conductors i els “runnings”, auriculars a l’orella, durant dècades.

I el més important, segueix sent un mitjà que es fa estimar i que, per molts de nosaltres, fa avançar una jornada la data del dia dels enamorats.

ESTEM "ESTUPENDUS"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Abans dèiem que les fulles del calendari queien massa ràpid, ara diríem que les xarxes socials en recorden que els anys passen i que el sac de records està cada cop més ple.

Augmentem les desenes i notem que ens comença a fer mal l’esquena, que el pocs cabells es tornen blancs, la panxa es fa rodona i que hem d’allargar els braços per llegir.

I nosaltres, que sovint ens en capfiquem amb la situació, quan en parlem amb els amics i companys, el comentari sol ser unànime: “Si estàs estupend”  -tot i que en realitat, en la forma masculina, tothom utilitza el castellanisme: “estupendu”- .

I ens auto-analitzem i creiem que potser si que no n’hi ha per tant i que no som tan diferents de quan érem joves.

Que seguim portant els mateixos texans, utilitzem la mateixa marca d’ulleres de sol, samarretes estampades, gorres, anem al gimnàs o juguem a Pàdel.

Que també som capaços de navegar per internet, programar la televisió i remenar un telèfon mòbil.

Però, aquest pensament ens fa caure en el parany de pensar que això ens assimila als joves d’avui i no és així.

Ells ens veuen tan grans o fins i tot vells, com nosaltres veiem, a la seva edat, els nostres pares i els seus amics.

És cert que els temps han canviat, que la situació personal dels nostres ancestres va ser molt pitjor que la nostra i que entre ells i nosaltres hi va haver un salt de mentalitat molt gran.

Però, segur que ells també deurien pensar, com nosaltres ara, que feien el mateix que quan eren joves, vestien igual i escoltaven la mateixa música.

No ens enganyem, certament nosaltres som els mateixos però la societat, els costums i les modes dels joves, han evolucionat, com ha de ser.

Nosaltres estem estàtics i la vida fa el seu camí.

Però, de la mateixa manera que no ens hem d’enganyar, també hem de ser conscients de la sort que tenim de fer anys, de l’experiència adquirida i de que, cadascú amb les seves circumstàncies, puguem gaudir d’una relativa salut, tenir un mínim de comoditats i de poder explicar-ho.

Però sobre tot, la sort de tenir al costat gent tan meravellosa, com aquests que, carregats de sinceritat, pensen, amb afecte, que ja som com uns avis i d’altres que, carregats d’amabilitat, et diuen que estàs “estupendu”.