FER L'AMOR I NO LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Val la pena veure el vídeo “Llers, el poble que va esclatar en mil bocins”, presentat fa unes setmanes i que està disponible a YouTube.

Un excel·lent reportatge que mostra els fets del 8 de febrer de 1939 quan, en plena retirada republicana, va esclatar el polvorí acumulat a l’església i que, malgrat les advertències, va provocar la mort de desenes de veïns i la destrucció de pràcticament la totalitat del poble.

Les explicacions dels experts i sobre tot, la franquesa i duresa dels testimonis supervivents fan esfereir, tocant la fibra i fent humitejar els ulls.

Tot plegat, al mateix temps que llegeixo un magnífic reportatge d’en Josep Algans en aquest setmanari, sobre una fotografia de la mateixa època, fins ara inèdita, de la plaça el Grà de Figueres, on es pot copsar el patiment d’aquells que fugien, desesperats, del horror, la gana i la por.

Històries properes, que els avis callaven en temps de silenci, però que els anys no esborren, perquè quan el present dorm, els records viuen.

Però malgrat tot, passades més de vuit dècades, el mon es continua barallant, tot i la certesa de que en una guerra no hi ha mai guanyadors, ans al contrari.

Fins i tot en ple segle XXI, on la tecnologia globalitza el mon, les transaccions són immeditades i la informació es compartida, alguns humans segueixen pensant, com passa ara a Ucraïna, que el xoc armat, a costa de vides innocents, és la solució als problemes.

Bé faríem tots plegats de difondre i compartir vídeos com aquest, que colpegin, que mostrin la barbaritat de prop, que moguin consciències i que els manaires mundials entenguessin que les armes només serveixen per matar.

Quanta raó tenien aquells “hippies” dels anys seixanta, bruts i mal guarnits, que omplien els seus llargs cabells de flors i es movien amb nous ritmes, posant els dits en forma de V i pintant un cercle amb 3 ratlles a l’interior, en forma de petjada d’au.

Però, malauradament, anys a venir, aquells símbols i idees que varen aturar la Guerra de Vietman s’han quedat en el anecdotari històric, amb més nostàlgia que efectivitat.

John Lennon, un dels líders ideològics de la època del “flower-power”, deia que la guerra s’acabarà si tu vols, perquè al cap a la fi, sempre podem triar l’altre opció, la de fer l’amor

EL PERILL DE PEDALAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Un dels moments més recordats de la nostra infantesa és aquell en que, per primera vegada, aconseguim donar unes pedalades i tot i la ziga-zaga inicial, mantenim l’equilibri sobre les dues rodes de la bicicleta.

Una habilitat que diuen que mai més s’oblida i que ens acompanyarà en moltes etapes de la vida.

Primer sota la vigilància paternal, desprès amb els amics per començar a tastar la llibertat de moviments i un cop passada l’adolescència, al final de la joventut, molts la recuperen els cap de setmana, de bon matí, com un mitjà per fer esport i esbargir els problemes.

Per això, no és estrany veure com els camins i les carreteres s’omplen de ciclistes aficionats que pedalen per exercitar cor i cames.

Aquesta afluència genera, sovint, males relacions amb els conductors dels vehicles de quatre rodes.

Semblaria que els camins de muntanya són més segurs, però no agraden a tothom i ja se sap que les pedres i els esvorancs són amics d’hematomes i fractures.

És una evidència que les carreteres, sovint estretes i poc mantingudes, estan cada cop més plenes de bicicletes i de cotxes massa potents i són, sovint, notícia pels accidents amb morts i ferits greus.

Ara que fa anys de l’accident d’en Sergi Murga, sabem que hi ha hagut més de 80 morts i gairebé 650 ferits a Catalunya en els darrers 10 anys

És difícil trobar culpables. Hi ha conductors de quatre rodes que, mancats de paciència, avancen sense respectar la distancia de seguretat i ciclistes que creient-se els amos de la via, van de costat envaint espai i obligant a maniobres perilloses.

Manca una legislació clara i ben pensada, més enllà de distàncies, línies continues i normes efímeres que ningú respecta perquè pocs les coneixen.

Potser, caldria proposar que aquests carrils bici que tant han proliferat en el darrers anys pels pobles i barris, s’allarguessin per camins i carreteres, connectessin localitats i així permetessin que les dues rodes de tracció humana tinguessin el seu espai propi sense haver de compartir-lo amb els autos a motor.

Mentre no sigui així, la mala relació entre xofers i ciclistes seguirà fent que aquest esport sigui d’alt risc.