CIUTATS EXEMPLARS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDA"

Haig de dir que em saben greu alguns comentaris que llegeixo a les xarxes sobre Figueres i el seu estat.

Em semblen gratuïts i en moltes ocasions carregats de mala baba, amb la clara intenció d’aixecar polseguera i de desprestigiar uns governants que, sense cap intenció de defensar-los, a voltes, no tenen la culpa de tot.

I ara no us penseu que estic dient que Figueres està neta, és segura i que em sembla un lloc magnífic per viure-hi. Res més lluny del meu pensament.

Figueres és bruta, l’hi manquen papereres i contenidors, però també personal que la mantingui neta i unes normes de reciclatge més fàcils i assumibles.

També és insegura, quan cau la nit a la vila florida hi broten males herbes i alguns indrets s’assemblen als pitjors barris novaiorquesos.

Per tot plegat no crec que Figueres, en moltes zones, reuneixi les condicions ideals per estar-s’hi o perquè la mainada hi creixi.

Però això no és un mal exclusiu de la capital de l’Alt Empordà.

Fora bo veure i passejar per altres ciutats semblants o més grans, parlar amb els seus habitants, experimentar com s’hi viu.

Poques s’escapen i les que ho fan, no crec que ho hagin d’agrair als seus edils.

Les ciutats, els barris, els fan les gents que hi viuen, el seu veïnatge.

Fins i tot pobles més reduïts i menys heterogenis, ja comencen a experimentar, en menor mesura, els mateixos problemes.

No ens confonem, quan al costat d’un contenidor hi trobem un matalàs la culpa és de qui l’ha deixat, quan es produeix un robatori, la culpa és del lladre.

És claríssim que una policia nombrosa, equipada i recolzada per unes lleis contundents, així com un bon equip de neteja i manteniment, són fonamentals.

Però, és una evidencia que la societat va perdent valors, que l’educació que es rep a casa ha canviat, que hi ha una clara manca d’informació, que les dificultats del mercat laboral i el diner fàcil no afavoreix ni tampoc és que els governants, del partit o color que siguin, ajudin amb algunes decisions.

La culpa ningú la vol al damunt, però en aquest cas és just repartir-la

Hem de mirar-nos al melic i evitar posar, amb comentaris frívols, més llenya al foc.

S’ha de picar pedra en l’educació i la formació, en l’adaptació i en la convivència, alimentar el sentit comú de la gent i posar les eines per a que això es pugui dur a terme.

Si volem ciutats exemplars, s’han d’omplir de ciutadans exemplars.

MÚSICA VIVA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

S'’ha parlat moltes vegades del dia que va morir la música, tal com ho va batejar Don McLean en la seva genial cançó “American Pie”.

Es referia als fets ocorreguts el dia 3 de febrer de 1959 a Clear Lake, als Estats Units, quan una avioneta es va estavellar, morint tots els seus ocupants, entre els que hi havia les joves promeses del Rock & Roll del moment: Richie Valens, Buddy Holly i The Big Bopper.

Tres anys més tard, un 5 d’octubre com avui, també ha estat anomenat per alguns com el dia que va néixer la música, ja que es commemora l’edició del primer senzill de quatre joves britànics, plens d’idees, talent i ambició que arribaven per canviar la forma de fer i entendre la música.

Però no ens deixem portar pels fets, els sentiments o els gustos de cadascú, la música, universal i immortal, ni va morir un 3 de febrer, ni va tornar a néixer tal dia com avui.

Des de l’antiga Grècia que alimenta els sentiments, ens remou per dins, és la gimnàstica de l’ànima (Plató) i ens estimula, complint una funció impagable en els desenvolupament humà.

Dotze notes amb combinacions inacabables, que construeixen acords seguint uns principis fonamentals perfectament regulats per la matemàtica de la harmonia.

Els majors donen alegria, els menors evoquen tristor i així anant construint rodes heterogènies; iguals però diferents, que configuren cançons i obres diverses, que no s’esgoten mai.

En temps de tancament domiciliari, era la única que podia entrar a casa, sense mascareta ni PCR, per fer-nos companyia, com ho fa a la feina, en els viatges, en l’esport o en la passejada diària.

És l’arma més poderosa en la guerra contra la infelicitat (Jason Mraz)

I ja posats, aquest passat estiu també el podríem catalogar con el que la música va ressuscitar, després dels confinaments.

La de la tornada del concerts en directe, de les festes de poble, de les havaneres vora mar, les sardanes de cobla i la dels grups aficionats a les terrasses dels bars.

La música ni va morir mai, ni va tornar a néixer, és com la matèria, que només es transforma, s’adapta a l’entorn, als temps i als costums, amb un catàleg tan extens, que segur que cadascú troba la seva, la que ens far sentir vius.