ANAR AL BANC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

D'’unes dècades ençà les relacions personals amb les entitats bancàries han sofert un canvi radical.

Si la primera intenció dels banc, segles enrere, era la de guardar els cèntims que la gent no volia tenir a casa per perill de robament i que, posteriorment va esdevenir en el negoci de “jo jugo amb els teus cèntims i tot hi guanyem”, ara sembla allò de “jo jugo amb les teves necessitats i només hi guanyo jo”.

Les activitats dels banc estan arribant a punt d’odiositat manifesta, posant unes normés i comissions abusives i fent activitats que traspassen la línea de la competència amb altres sectors, com les immobiliàries o els concessionaris de cotxes.

I el pitjor de tot, és la sensació d’impotència que genera la manca de relacions personals.

Tot passa per anar a un caixer, interactuar amb una màquina o tramitar peticions a través d’una pagina web.

Si ens cal la necessitat imperiosa d’una visita personal, ha de ser amb cita prèvia com el dentista i amb limitació horària

En els darrers anys, la banca ha estat en l’ull del huracà per comportaments financerament reprovables que han derivat en rescats i escàndols de grans dimensions que, al cap i a la fi, hem acabat pagant entre tots

Fora bo que no juguessin amb la nostra dignitat, que ens fessin sentir ben cuidats, que recuperessin l’empatia.

Que, sobre tot la gent gran, tingués facilitats pels seus tràmits, per anar a ingressar i treure cèntims veient la cara agradable dels empleats, els pobres interlocutors que entenc que ara passen molta vergonya laboral.

Que tots plegats tinguéssim la sensació de que la seva feina ens comporta un benefici i ens genera facilitats.

La banca està arribant a punt de degeneració corporativa i d’impersonalitat que difícilment es podrà recuperar i s’esdevé un lloc virtual, on tenim els nostres cèntims o deutes, que no son més que números de mentida, que viuen en un mon irreal.

Potser és que la vida s’està convertint en això

 

EL BANY ESTIUENC

 

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Banyar-se al mar és un plaer però, deixant de banda els que són capaços d’entrar a  l’aigua de cop o els espècimens estranys que es banyen tot l’any, crec que la majoria dels mortals podem afirmar que, a casa nostra, l’aigua del mar sempre és freda.

Observem el ritual del bany de molta gent, en un dia de platja.

La primera acció és posar els peus en remull, a l’alçada dels turmells (en empordanès: clivilles). És el primer contacte amb l’element líquid, que serveix per prendre posicions i trencar el gel.

Mai més ben dit, ja que la sensació que ens produeix s’assembla a la d’haver-los posat en un cova ple de glaçons d’aquells que s’utilitzen per refredar les begudes.

És important posar bona cara, les mans a la cintura i mirar a l’horitzó (malgrat que interiorment baixin tots els sants) amagar la panxa i fer veure que tot està controlat.

Tot seguit, caldrà entrar unes passes més, fins que el nivell arribi al genolls.

En aquest moment la part baixa de les cames té la sensació de rebre ganivetades i els bessons queden durs com les roques que fingim mirar.

La propera avançada ens porta al límit de la línea de la panxa i serveix per a que el cor s’aturi, els pèls del cos semblin un raspall de dents, els mugrons posin les llargues i els membres virils masculins s’arronsin.

I els peus, que acaben de recuperar les funcions, es posen de puntetes, com una ballarina de ballet clàssic, per ajudar a que les maleïdes onades no superin el límit crític de la cintura.

I arriba el moment en que decidim fer un saltiró endavant o ajupir-nos bruscament aguantant la respiració i sentint que ens passen 220V per l’espinada, fins que ens amarem amb l’aigua, el cos s’atempera, s’acaba el patiment i aconseguim, un quart d’hora més tard, la desitjada comunió amb el mar.

Llavors, pensem que no n’hi havia per tant, que està bona, que quina sort tenir una mar tant neta a prop de casa, que ho hauríem de fer més sovint i ens atrevim a fer uns llargs i unes capbussades fins a sortir airosos, sabent-nos vencedors de les nostres pors, tot prenent, novament, el lloc a la tovallola.

Fins que el sol ens eixuga, ens escalfa la pell i quan decidim tornar a l’aigua comprovem que la amplitud tèrmica torna a ser important i que, irremeiablement, el ritual s’haurà de repetir.

Potser llavors, és el moment d’agafar el drapaus i anar al xiringuito, que una cerveseta i unes olives, també fan “istiu”.