PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Tot i ser una efemèride que caldria recordar sovint, dubto que cap noticiari en faci un esment, ni que cap diari hi dediqui la seva editorial.
Tal dia com avui, fa 44 anys, es
varen celebrar les primeres eleccions democràtiques a España després de la mort
del dictador i encara que no sigui una data rodona, crec que caldria no
oblidar-la.
I també, recordar que, en aquell
comicis, s’hi varen poder presentar persones que poc abans havien estat exiliades,
perseguides o empresonades per les seves idees, contràries a les lleis vigents en
aquell moment i que havien gaudit d’un indult que fou fonamental per a la normalització
del país.
Tot i que era evident que cap d’ells
n’estava penedit, un grup de polítics amb obertura de mires, malgrat venir d’un
període fosc i mancat de llibertats, varen acceptar, amb discreció i sentit
d’estat, que aquells “rojos” i “separatistas”, tinguessin opcions a les urnes.
Passaren anys fins que els
governants de torn permetessin que un general colpista fos també indultat sense
mostrar penediment, malgrat haver tret els tancs al carrer durant el 23-F.
I ara, ens trobem davant d’un
escenari polèmic per un possible indult a favor d’unes persones que porten anys
a la presó per haver posat unes urnes a disposició dels ciutadans.
Alguna cosa deu fallar quan avui,
els polítics i juristes tenen menys sentit d’estat que els seus avantpassats, que
eren hereus de dictadors feixistes, abocant al patiment persones i famílies per
pensar diferent i provocant la separació i el desordre allà on s’haurien de tancar
ferides per arribar a un acord de convivència.
Quan tothom creu tenir la seva raó
és quan la diplomàcia i el sentit comú s’han d’imposar.
Però, sembla que en aquest país
quanta més experiència democràtica tenim, menys sabem aplicar-la.
Crec que aquells candidats
il·lusionats, participants de les eleccions del 15 de juny de 1977, mai
haguessin imaginat que tindrien uns successors tan mediocres.
Nota: Aquest article ha estat elucubrat
tot veient acostar-se una tempesta a la platja gran de Pals, allà on durant dècades
hi va haver una de les poques portes a la llibertat, en forma d’antenes i que avui
és un sorral sense massa encant. Una curiosa metàfora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada