PROTAGONISTES DE LA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Passant dies anem empenyent els anys i sense gairebé ni adonar-nos, la vida ens passa per davant, com una successió d’imatges.

Com una obra de teatre per actes, com un llibre per capítols, com una sèrie de televisió, on som el protagonista principal.

I dins d’aquesta trama entren i surten personatges clau que ens acompanyen, comparteixen algunes escenes, i ens ajuden a seguir el guió.

Són la gent que, durant la nostre vida, ha tingut un paper fonamental i que, més per bé que per mal, han sigut partícips i sovint responsables, de les nostres decisions i ens han guiat, sovint sense adonar-se’n.

I quan més avança la trama, quan més anys acumulem, aquests personatges, que semblen secundaris, prenen protagonisme en créixer amb nosaltres.

Però arriba el moment que, irremeiablement, van desapareixent.

No sé si és una sensació personal, però penso que quan més grans ens fem, més sovint ens hem d’acomiadar de persones importants de les nostres vides.

Si seguim un itinerari vital més o menys estàndard i respectat per malalties, epidèmies o accidents, veiem que de petits i joves acomiadàvem els avis i algun amic familiar, més o menys proper.

Però que, en anys a venir, traspassen els pares, els tiets, amics més grans, companys veterans, ex-professors, clients o caps, en una quantitat que anirà creixen exponencialment.

Per això, defenso la teoria de que la quantitat de pèrdues de persones estimades, és proporcional als anys acumulats.

I quan comencin a faltar els més pròxims en edat i condicions serà llavors, quan ens adonarem que, potser, la línea de meta ja està en l’horitzó i que a nosaltres, també, se’ns està acostant el nostre comiat del paper que hem interpretat en la vida dels altres.

És llei de vida i així seguirà essent mentre la terra rodi.

La riquesa en anys ens transporta a records pretèrits i moments feliços que varem compartir amb persones que ara ja no hi són.

Són la nostre gent, els veritables protagonistes, els que han escrit les pàgines daurades de la nostre vida i que, malgrat l’absència, seguiran estan a la nostra llista de crèdits.

 

 

INDULTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i ser una efemèride que caldria recordar sovint, dubto que cap noticiari en faci un esment, ni que cap diari hi dediqui la seva editorial.

Tal dia com avui, fa 44 anys, es varen celebrar les primeres eleccions democràtiques a España després de la mort del dictador i encara que no sigui una data rodona, crec que caldria no oblidar-la.

I també, recordar que, en aquell comicis, s’hi varen poder presentar persones que poc abans havien estat exiliades, perseguides o empresonades per les seves idees, contràries a les lleis vigents en aquell moment i que havien gaudit d’un indult que fou fonamental per a la normalització del país.

Tot i que era evident que cap d’ells n’estava penedit, un grup de polítics amb obertura de mires, malgrat venir d’un període fosc i mancat de llibertats, varen acceptar, amb discreció i sentit d’estat, que aquells “rojos” i “separatistas”, tinguessin opcions a les urnes.

Passaren anys fins que els governants de torn permetessin que un general colpista fos també indultat sense mostrar penediment, malgrat haver tret els tancs al carrer durant el 23-F.

I ara, ens trobem davant d’un escenari polèmic per un possible indult a favor d’unes persones que porten anys a la presó per haver posat unes urnes a disposició dels ciutadans.

Alguna cosa deu fallar quan avui, els polítics i juristes tenen menys sentit d’estat que els seus avantpassats, que eren hereus de dictadors feixistes, abocant al patiment persones i famílies per pensar diferent i provocant la separació i el desordre allà on s’haurien de tancar ferides per arribar a un acord de convivència.

Quan tothom creu tenir la seva raó és quan la diplomàcia i el sentit comú s’han d’imposar.

Però, sembla que en aquest país quanta més experiència democràtica tenim, menys sabem aplicar-la.

Crec que aquells candidats il·lusionats, participants de les eleccions del 15 de juny de 1977, mai haguessin imaginat que tindrien uns successors tan mediocres.

 

Nota:  Aquest article ha estat elucubrat tot veient acostar-se una tempesta a la platja gran de Pals, allà on durant dècades hi va haver una de les poques portes a la llibertat, en forma d’antenes i que avui és un sorral sense massa encant. Una curiosa metàfora.

ANAR A FUTBOL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa mesos que els camps de futbol són buits de públic i de càntics, on ningú fa l’onada, ni entona l’himne.

Res més que crits enllaunats i, potser, seients de colors. Tot plegat, una pena.

I ara que comencen a permetre d’omplir l’aforament, em pregunto si mai tornaren a la normalitat, si mai els estadis retrobaran la comunió entre els aficionats i el jugadors.

Els futbol ha canviat, com tot en els darrers anys i sembla que el jovent que puja no està massa per la feina d’omplir les grades.

Exceptuant els de primer nivell, els que juguen les grans competicions i que tenen la seva figura mediàtica que arrossega els fans, als clubs modestos els costarà tornar a fer pinya.

Hem de reconèixer que la tecnologia ens ha facilitat les coses, però també que ha canviat radicalment els costums i les formes de viure.

Així les coses, ens estem acostumant a una immediatesa informativa i a uns filtres per temes que fan que els mòbils treballin per nosaltres.

No ens cal anar al camp per saber com va el partit, ni qui a marcat, en temps real i veure el resum just en acabat.

Que lluny queden els temps del camp del Far o fins i tot els primers de Vilatenim on s’havia d’anar a guardar lloc amb antelació, que esperàvem l’arribada del veí de seient per la salutació quinzenal i gaudíem de 90 minuts de pipes, olor a Fària i crits a l’àrbitre.

I el vespre de diumenge, sortir del cinema amb presses per passar pel carrer Sant Pau a cercar el senyor Poloni per comprar el “Marcador” i saber que havien fet els rivals i en quin lloc de la taula estava el nostre equip favorit.

No podem evitar els canvis i per això, penso que ens haurem de acostumar a veure estadis buits, com fa anys que passa a Figueres i altres clubs comarcals.

Si no fem res, sembla que els streamings, la televisió temàtica i les aplicacions mataran l’assistència de l’aficionat habitual per relegar-lo a l’ocasional, com aquell que va al Camp Nou un cop a l’any a fer-se la foto.

La partida pressupostària per la venda d’entrades s’haurà de substituir per altres recursos, com ja s’està començant a fer, si volen salvar econòmicament les temporades.

I si a tot això afegim l’ambició dels magnats de la comunicació i d’alguns grans clubs, que encara pretenen tancar més el cercle amb competicions exclusives, ja cal que els ajuntaments dels petit pobles comencin a cercar usos alternatius als actuals terrenys municipals dels camps de futbol.