EMPURIA-BLAVA, UN ALTRE COP

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em consta que hi ha gent que considera els meus articles com a massa crítics, que solen cercar la part negativa del que està passant.

Jo crec que no és sempre així, però certament, quan ho és, sol tenir un motiu, que “el sap tothom” i que en la majoria del casos és confirmat, amb lletra petita i en veu baixa, per la gent anònima del carrer que, al cap i a la fi, és la que més m’interessa.

Per posar un exemple, al Juliol del 2013 vaig publicar un article en aquesta mateixa columna titulat “Empuria-blava”, que podeu recuperar tant al bloc d’aquest mateix setmanari com en el meu personal.

En aquell escrit, força comentat en aquell moment, mostrava el meu rebuig a la decisió del consistori de Castelló d’Empúries de posar en marxa una zona blava de pagament a l’aparcament que hi ha just davant de la platja gran d’Empuria-brava.

Gairebé 8 anys més tard, els responsables han fet marxa enrere i aquest tipus d’aparcament regulat deixarà d’existir en tot el municipi.

Així com llavors vaig esser crític amb la decisió, ara haig de felicitar-los per aquesta, que repara allò que no hagués calgut mai posar en marxa, si més no, en aquella zona.

Un front de mar com el de la marina castellonina, ample i ben estructurat i que dona pas a una platja immensa i més aviat desangelada, no necessitava que hi hagués una regulació que obligués als usuaris a haver d’interrompre el matí de platja i recórrer una gran distància, en plena canícula per anar a canviar el ticket.

Cal aplaudir la decisió i instar a tots els municipis costaners a facilitar l’accés dels forasters durant tot l’any, que la seva presencia fa créixer els negocis i de retruc, els consistoris tindran un major retorn, en forma impositiva, que no pas les monedes que poden deixar els visitants en el parquímetre.

Malgrat que les línees de l’asfalt tornin a ser blanques, Empuria-brava seguirà sent blava, però aquest cop gràcies al color net del mar de la Badia de Roses i del cel de l’Empordà, un matrimoni infalible que fa que el món sencer ens vegi amb enveja i frisin per venir a visitar-nos.