HOMENATGE UNIONISTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja ho diu una dita castellana que “De bien nacidos es ser agradecidos” i és que tant a nivell personal como professional, tots tenim persones, entitats o famílies a qui mostrar agraïment o reconeixement.

A nivell popular, més enllà de carrers, monuments o places, és en el terreny esportiu on es fan més notoris aquests homenatges, per la repercussió de les gestes aconseguides.

En altres països retiren dorsals o samarretes, aquí bategen indrets

I no parlo dels estadis, que sovint porten el nom del president del moment, sinó dels que han donat nom a tornejos o instal·lacions, per clamor popular.

Com l’estadi Johan Cruyff i el camp d’entrenament Tito Vilanona del FC. Barcelona o el Pavelló Joel González de Vilafant

L’estàtua de Kubala als accessos del Camp Nou, la porta 21 de Dani Jarque al Estadi del RCD Espanyol o el trofeu Antonio Puerta del Sevilla FC.

A Figueres també tenim alguns casos, com l’estadi Albert Gurt, o el pavellons Roser Llop i Rafel Mora.

Però a nivell futbolístic pocs homenatges podem trobar a la nostra ciutat.

La trajectòria de la Unió Esportiva Figueres, durant 102 anys, ha estat plena de persones que, tot i que encara segueixin vives –i per molts anys- ben podrien batejar portes, espais, vestidors, sales o trofeus.

No cal ser mitòmans, només agraïts.

Amb el risc d’oblidar noms imprescindibles, ara mateix em venen al cap futbolistes que varen dur el nom del club fins a la elit, com l’Antoni Carbonell, en Pere Vilarrodà o Damià Abella.

Jugadors molt estimats com en Buscató o en Pep Pagès, els que ens varen fer gaudir en els anys de glòria, com Echegoyen, Martínez o Gratacós amb en Pitu Duran al davant de tots.

Nissagues familiars com els Coto, directius esplèndids com Emili Bach o Carles Lloveras, empleats com en Met o Falcó, els que varen ressuscitar el club, amb José Antonio Revilla al capdavant, els que han dedicat la seva vida al futbol base com en Josep Buixò o afeccionats com en Paco Ullastre o en Jep Coma.

I fora de justícia afegir el recentment traspassat Sergi Murga, capità blanc i blau durant anys.

Si afegim els que m’he deixat, segur que podem fer una bona llista de candidats a ser símbol i exemple de les noves generacions blanc-i-blaves.

MAS-CARETES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Torna Carnestoltes, però sense rues ni reis, sense sardina ni enterrament, no hi haurà dijous gras ni caretes, només mascaretes.

Fa dotze mesos començàvem a flairar que quelcom dolent ens venia al damunt, però, ni els més pessimistes pensaven que, a hores d’ara, estaríem encara pitjor i que el calendari hauria de fer aquest salt.

Així les coses, no hi haurà desfilada a Roses, ni a tants altres lloc de la nostra comarca, trencant una tradició mil·lenària, que en aquest país es va reimplantar fa 44 anys, un cop mort el dictador.

Certament, els temps que vivim no aconsellen aglomeracions ni disbauxes, ja que és fàcil que, entre gintònics i eufòries, el virus aprofiti per saltar entre cossos desprotegits.

Però el mon és ple de contradiccions i, lluny d’aplicar el sentit comú, aquest cap de setmana les trobades no seran als carrers, ni als envelats, sinó als col·legis electorals.

Aquest diumenge d’enamorats, celebrarem la festa de la democràcia, aquesta que aprova lleis que son obertament absurdes, però que tot i la obvietat, ens obliga a obeir-les.

És difícil d’entendre que, sabent-nos espiats per internet, que ens enquesten contínuament i que opinem a les xarxes socials per qualsevol xorrada, no puguin aplicar-se altres formules per votar i que no calgui fer cua, tancar-nos en un espai reduït i interactuar amb una pobre gent, que la mala sort els ha posat en un taula electoral.

Malgrat tot plegat, els vots són necessaris i encara que després d’aquesta absurda campanya electoral ens envaeixi el desencís i la mandra, és convenient que diumenge fem via, ben protegits, en el moment de menys afluència i, sense dilatació, exercir el nostre dret.

I posats a fer bestieses i ja que hem perdut una de les festes més esperades de l’any, penso que estaria be reivindicar-nos i anar-hi disfressats, que segur que algú amb enginy i temps de confinament, ja ha ideat vestimentes i guarniments en forma de virus, de vacuna, de polític desorientat o de portaveu governamental.

La paradoxa és que el diumenge de Carnaval ens haurem de posar mascareta per anar a triar aquells que porten careta (política, la que no té goma) i que es canvia fàcilment, segons els hi convé.