DIÀLEG AMB ELS PESCADORS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que qui treballa amb allò que l’hi agrada és com si no treballés.

Certament, hi ha pocs afortunats que puguin ventar-se de fer-ho, perquè penso que la majoria de la població treballem, si tenim feina, per viure.

Hi ha col·lectius que semblen més vocacionals que d’altres i segur que ara, amic lector, l’hi han vingut al cap els metges, infermeres, periodistes, actors, mestres, cuidadors de persones amb capacitats reduïdes o esportistes professionals.

Hi ha un sector, però, en que no hi hauríeu pensat sin no fos pel títol i que, tot i la duresa i els mals moments que viuen, segueixen estimant la seva feina.

Recomano el documental “Diàlegs amb el mar” de Maria Velasco que s’ha visionat recentment, amb molt èxit, al Festival de Medi Ambient “Suncine” de Barcelona.

Més enllà de la bellesa plàstica de les imatges de Roses, mostra la dura realitat dels pescadors, bàsics per la economia del primer sector.

Un fidel reflex d’una gent que passa la vida al mar, però mirant el cel, a mercè de les inclemències i amb una feina tant inestable com els seus vaixells en els moments de tempesta.

Un col·lectiu que fa temps que ho passa malament i al que aquesta pandèmia l’està acabant de matar.

Les llicències són escasses i cares, les reparacions constants, les subvencions minses, les exigències exagerades i els beneficis inexistents.

Ha de ser dur que desprès d’una llarga i dura jornada (sovint en plural) lluny de casa i en males condicions, la recompensa passi per una subhasta a la baixa, on res puguin fer, havent d’acceptar preus irrisoris en comparació al que després marca el tiquet de compra de la peixateria.

Com es posa de manifest en el mateix documental: una manca de respecte.

Un sector amb una competència exterior brutal, com passa amb la pagesia o la ramaderia.

La globalització, sumada a la rapidesa dels transports actuals, fa que trobem peixos de mars australs i llunyans, a bon preu.

Però nosaltres hauríem de triar el peix de “milla zero”, recolzar els de casa i pagar allò que és just, però al primer esgraó, al que cada dia se la juga i pagar-ho de gust perquè, al cap i a la fi, el que ens ofereixen és plaer, és sabor, és salut, és vida.

I així asseguraríem el seu futur, que vinguessin noves generacions que estimin, com ells, la mar i la seva feina, com ha estat tota la vida i es facin càrrec d’un sector imprescindible per la economia local.

Un diàleg amb els pescadors que caldria reforçar.

RESPONSABILITATS INDIVIDUALS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em vindria de gust parlar de la bellesa del paisatge, dels camins de ronda, de les castanyes i els panellets, del record al nostres difunts i de tot el que comporta les dates que vivim.

Però estic emprenyat perquè, en el moment que escric això, no he pogut anar a sopar a fora, ja que els pobres restauradors segueixen condemnats, sense judici ni defensa, com a culpables de quelcom que no han fet i m’he de quedar tancat a casa perquè si, aquesta nit, goso posar el peu a carrer m’arrisco a ser multat.

Si fins ara, havíem sentit a dir que aquesta pandèmia era com una guerra sense trets, que hi havia qui comparava, erròniament, el nostre confinament als temps bèl·lics viscuts pels avis, ara només faltava aquest “toc de queda”, una expressió militaritzada, lletja i poc agradable, que ens recorda histories de temps preterits.

I, com no podria ser d’una altra manera, salten veus que parlen de drets fonamentals, de manca de llibertats individuals i de dictadures.

A tots aquests caldria explicar-los que aquestes “llibertats individuals” que reclamen venen condicionades per l’incompliment de les “responsabilitats individuals” M’explicaré:

Abans de caure el sol, per esbargir-me, he sortit a passejar pel barri. En sentir una remor en un parc públic veig com, en una pista poliesportiva, una nombrosa colla de adolescents corren darrera una pilota.

Són tants, que fins i tot superen el límit de participants reglamentaris per un partit de futbol pista i no tenen cap mena de problema en celebrar amb abraçades els gols que es van succeint, per la manca de destresa dels porters.

A les vores, una colla de noietes els animen, tot compartint les fotos fetes amb els mòbils, sense distància i amb les mascaretes a la barbeta. I no és un fet puntual.

No tot són drets, la “responsabilitat individual” hauria de ser assignatura a impartir als joves en algunes d’aquestes classes “online” que avui es duen a terme per culpa dels contagis que proliferen a les escoles i no m’estranya.

Tots hem sigut joves i descreguts, però davant d’una situació excepcional, recordem, ara sí, els nostres avis i la adolescència que ells varen passar.

Inculcar la capacitat de sacrifici hauria de engendrar-se a casa, amb l’exemple dels pares i entendre que tots hem de complir les normes bàsiques, esser responsables i aplicar el sentit comú.

Només així aconseguirem no haver de patir les conseqüències d’unes decisions, sovint absurdes, que perjudiquen aquestes “llibertats individuals”.

I jo, ara, arribaria a casa amb la panxa i l’esperit plens de joia i podria escriure alguna altra cosa més agradable.