LA BREU TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Mentre copejo el teclat sento el soroll de la pluja, tímida, però tossuda, que xoca contra el vidre, tot regantellant.

Preludi d’una matinada de vent que netejarà els núvols i assecarà les basses del vespre i farà córrer, carrer avall, les fulles caigudes de les moreres, que jugaran amb les faroles, fent remolins inexplicables.

És la tardor, trista i melancòlica i alhora inestable, amb fred i calor, sol i pluja, pujades i baixades, però plena de llums de colors matisats.

Però, per desgracia és una estació cada cop més curta i amagada, com fugida.

Tal vegada és el canvi climàtic o la natura que s’ha enfurismat, però hom diria que ja no tenim quatre estacions a l’any, tot plegat tres; dues de  senceres i dues meitats.

La natura es transforma o potser nosaltres l’hem transformada.

La primavera i la tardor, les més belles estacions, les més discretes, les menys radicals, les que no aclaparen, les que et desperten els sentiments, les que ens il·lusionen o entristeixen, es van escorçant cada any i els canvis entre “l’istiu” i el hivern, son ràpids i sobtats

Això fa perillar els plaers que porten associades i que en gaudim gairebé sense adonar-nos.

Com ara, que és temps de muntanya i bolets com els rovellons, pinetells, ous de reg, cogomelles o llaneges tant nostrats i posem-hi també camagrocs, trompetes de la mort i gírgoles

Fongs que fan feliços als “caçadors” que els coneixen, tot gaudint de l’aire lliure i que, ben tractats a la cuina, faran cantar els paladars de la resta de mortals.

I també els espàrgols tot i que més tardans, els cargols que surten a passeig quan el terra es moll, els fruits secs, verdures d’arrel, les figues, les carbasses que fan bona crema, les pomes que ens regulen per dins.

La tardor també és temps de reflexió i tranquil·litat, d’estimar i compartir, de les primerenques menges fumejant i vins novells, llençols calents i mànigues llargues, catifes de fulles i arbres despullats, mar planera i cel gris, vespres de llibre i caliu.

La tardor ens posa a l’abast els gustos, els plaers que, malgrat la seva tristor, ens omplen els sentits.

Ara, que veiem la vida pel cim d’una mascareta, amb somriures amagats i distancies imposades, de grups reduïts i espais buits, de gels hidroalcohòlics i cops de colze, la tardor passa, seria i serena, tot i que breument, per fer-nos sentir vius. Aprofitem, que dura poc.

ACCIÓ, REACCIÓ

 PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" (Tot i que, per tema d'espai, l'article publicat en paper és més curt)

Al meu parer, l’ex batlle de Girona no va escriure res que no fos evident i que no pensin la majoria dels habitants de la cuitat.

Però, ell obvia que abans d’engegar una campanya de “Marketing” cal veure “El mal que tinc” (Perdó, l’acudit no és meu), és a dir, posar sobre blanc les mancances i programar les accions concretes que cal dur a terme.

Repassant les propostes del grups, tant de governants com de candidats a l’ajuntament, en els darrers temps, trobo una clara manca de concreció.

Tots venen a dir que “cal fer un pla de xoc”, “crear una comissió de seguiment”, “elaborar un pla de lluita”, “implantar millores”, “un full de ruta” i coses així.

Tot plegat, parlar per no dir res, fum sense consistència, que s’emporta la Tramuntana.

Vist des de fora, Figueres no està pas més bruta que altres llocs – i, si ho està, té molt a veure amb els seus habitants -, l’aparcament cèntric a bon preu no existeix enlloc i els carrers i les aceres no estan pas pitjor que a la majoria de les capitals.

Darrerament, la inseguretat és evident, però no pas més que arreu, tot i que això no és consol per qui la pateix i excusa per no combatre-la.

Tampoc no és cert que estigui morta, abans de la pandèmia es feien més activitats lúdiques, exposicions i fires que a la majoria de ciutats del país i la oferta museística, hotelera i gastronòmica supera el notable alt.

Hem de reconèixer l’autoritat del Sr. Nadal en aquest tema, ell va fer que Girona s’enlairés quan semblava que Figueres li bufava el clatell, però també s’ha de posar en context que eren temps de bonança, de pressuposts grassos i sobre tot que Girona encara no havia perdut allò que a Figueres ara l’hi manca: el centre de la vila.

La gran errada històrica de la nostra ciutat ha sigut deixar que marxessin els propietaris del nucli antic, fer un “rovell de l’ou” estrictament comercial i poc humanitzat, pensant que el “geni” ja ens trauria les castanyes del foc.

Es va descentralitzar l’oci, s’han deixat escapat oportunitats i no es van facilitar les rehabilitacions dels habitatges, provocant que les vivendes es degradessin i els habitants de tota la vida, marxessin.

A Figueres l’hi manca l’ambient de vespre, quan cau el sol i les botigues tanquen, quan els dies de festa ve de gust fer un vol i un vermut, ramblejar, que els seus habitants hi estiguin a gust.

Certament, a Figueres l’hi cal un revulsiu, una injecció de moral, però per això cal escoltar accions de veritat, amb dates i xifres reals.

Com ha fet Vilafant, que ha redactat un pla per lluitar contra els habitatges buits del centre vila, amb unes normés plenes de coherència, detallades i concretes, que animen a la participació. I ja sé sap que les accions provoquen reaccions.