MORTALITAT TECNOLÒGICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’altre dia vaig assistir a un funeral poc convencional i, malgrat que el finat no era persona ni animal, haig de confessar que vaig sentir una mica de pena i força nostàlgia.

Es va morir el Telefax, el qual ja feia temps que dormia, inactiu, en un racó del despatx, esperant la seva hora.

La senzilla cerimònia va consistir en desconnectar la màquina, donar de baixa la línea i esborrar el número als impresos, fet que em va traslladar al passat.

Lluny queda aquell moment que, plens de joia, amb un sentiment d’esnobisme i d’avançament als temps, varem comprar la màquina i l’hi varem dedicar un número de telèfon exclusiu per a la seva tasca.

Encara recordo una conversa amb un ex-cap, fa una colla d’anys, que em va explicar que “un parent meu te una màquina que és capaç de fer una fotocopia aquí i que surti impresa al despatx d’un altre lloc”.

La meva incredulitat em va fer dubtar de la veracitat del relat fins arribar a etzibar-li un “Au va, no m’ho crec”.

El temps corre i no podem posar barreres al progrés, no podem aturar el que es mou.

Els que ja comencen a tenir una edat tenim el privilegi d’haver viscut uns canvis que han revolucionat la humanitat com no crec que visquin les properes generacions

Ells podran experimentar el desenvolupament de les tecnologies actuals, estic segur, fins i tot, que d’aquí a unes dècades se’n riuran del Windows actuals, dels Android i dels sofisticats Apple

Però nosaltres podrem ventar-nos d’haver viscut l’esclat, el inici, la mare dels ous.

Ara ha estat al fax, però la llista de defuncions és molt llarga, recordem el tèlex, els Amstrad, les pantalles de cul voluminós, el vídeo, els teclats amb cable, els vídeo-jocs de 16 bits, els mòbils sense internet, els IBM amb disquetera tova, la programació amb Basic, els Commodore, les pantalles amb lletres verdes i encara seguiria.

Al 1968 Stanley Kubrick va imaginar el món al 2001, no la va encertar del tot, ja que la humanitat no és tal com els guionistes varen imaginar, però en alguns aspectes fins i tot es varen quedar curts, ja que les formes de vida actual difícilment ningú les hagués imaginat.

Com mai haguéssim pensat en una pandèmia global o un virus virtual.

Tot plegat crec que ens ha fet tenir una mentalitat oberta i adaptada als canvis, capaç de vetllar, amb les llàgrimes justes, un mort tecnològic com el fax.

El que no se és quanta vida li queda al seu cosí, el “Buro-fax”, aquesta missiva que sol ser presagi de problemes i que ara s’ha posat tant de moda.

ELS NOUS HEROIS DE PANDÈMIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La setmana que ve comença un nou curs escolar marcat pels contagis que, irremeiablement, hi haurà a les classes i la incertesa de com afrontar-los.

I com va passar fa mesos, ens veurem davant de situacions noves, que generaran polèmica i s’improvisaran solucions que, com sempre, seran criticades pels curts de mires habituals, interessats i incapaços d’aportar idees que sumin.

Però, del que estic gairebé segur és que sorgiran nous herois de pandèmia, com va passar a la primavera passada amb els sanitaris.

Gent que amb la seva actitud es carregaran a la esquena el pes de la situació.

Comencem pels pares, que han tingut el pitjor inici econòmic de curs dels darrers anys ja que, en molts casos, a la despesa habitual de llibres i material escolar, han hagut d’afegir el material tecnològic, els ordinadors, tauletes i altres andròmines, per preveure una tele-formació en cas de aïllament, havent d’habilitar un espai a la llar, que en molts casos, era inexistent.

I que hauran de patir per la conciliació laboral quan el marrec agafi febre i l’enviïn a casa acusat de possible contagi, tot i que només tingui unes anginyes convencionals.

Com sempre, molts acabaran recorrent als avis, la gent més vulnerable, que hauran de tornar a fer de cuidadors de nens mallats, però aquest cop assumint un alt risc, al que no s’haurien d’exposar.

També, els empresaris que veuran les seves plantilles minvades de pares i mares com mai abans, cosa que posarà encara més pals a les rodes d’una economia que ja fa temps que navega amb un forat a la línia de flotació.

I en el més alt del podi, goso pronosticar el paper heroic dels mestres, que lidiaran amb els problemes de tots, els pares incomprensius, els avis resignats, els metges massa prudents i els empresaris emprenyats, tot driblant el virus que correrà per les aules.

Tot plegat, mentre buscaran el temps per fer allò que se suposa que hauria de ser la seva principal ocupació i que no és altra que l’educació de la nostra mainada, de formar-los com a persones, de contaminar-los de cultura, d’injectar-los vacunes de valors.

Un col·lectiu que, en la darreres dècades, ha estat infravalorat i fins i tot poc respectat, i als que mai podrem agraït prou la seva tasca.

Ja no calen aplaudiments als balcons i, encara menys, haver d’escoltar el odiat “Resistiré” cada dia, perquè d’una manera o d’una altre, més aviat o més tard, tots acabarem sent herois, a més a més de víctimes.