EL MÓN QUE ENS ENVOLTA

  PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa quatre dècades, vaig ser testimoni de com un amic preparava i posteriorment realitzava, el viatge dels seus somnis.

Quan m’explicava que volia fer la volta al món en un autobús ple de desconeguts i vivint en comuna, la meva imaginació em traslladava a un món d’aventura i els meus ulls adolescents s’obrien com taronges, desitjant algun dia poder fer quelcom similar.

Parlant dels motius que el portaven a fer aquest viatge em va etzibar: “No voldria anar-me’n a l’altre món, sense haver conegut aquest”, una frase que va resultar ser lamentablement premonitòria i que em va quedar gravada.

Però, els anys i la vida retallen l’esperit aventurer i les circumstàncies econòmiques, els fills i la feina, limiten els temps d’oci.

Tot i això, l’aparició dels vols barats i les ofertes de darrera hora van fer que hom pogués visitar llocs que, tot i no arribar a tots els racons del planeta, eren impensables quan teníem quinze anys.

I com molta gent, hem aprofitat caps setmana llargs, vacances i ponts per fer escapades a països estrangers i a destinacions llunyanes.

Però, enlluernats amb la obsessió de conèixer terres remotes, països inhòspits o lloc icònics, hem deixant de gaudir del patrimoni propi.

Ara, que les circumstàncies obliguen, sentim a dir que els països europeus omplen el cap als seus compatriotes amb exageracions sobre el nostre estat víric, amb la finalitat que la gent no marxi i, de fet, aquí estem fent el mateix, tot plegat per salvar les economies.

De retruc, aquesta promoció del turisme de proximitat ha fet que molts descobrissin que no cal anar tan lluny per gaudir, a bon preu, de llocs sorprenents i meravellosos.

Estic resignat a que, com la majoria dels mortals, marxaré a l’altre món, si és que n’hi ha, sense haver conegut ni una petita part d’aquest.

Però, penso que encara seria pitjor marxar sense haver conegut, mínimament, la pròpia terra.

Potser hauria d’actualitzar la frase del meu malaurat amic i dir que, “abans de marxar a l’altre món, fora convenient conèixer millor el món que ens envolta”.

EXILIATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Entenc que un exiliat és una persona que ha d’abandonar el seu país, la seva gent i la seva família, de manera involuntària i forçada, gairebé sense opció.

Una definició que comparteix l’Enciclopèdica Catalana, i a la que podríem afegir que es sol produir per motius polítics o religiosos.

Fa poc més de vuitanta anys, els nostres avantpassats varen ser testimonis de l’exili massiu provocat per la victòria de la dictadura espanyola.

Llargues cues de centenars de milers de persones varen recórrer els carrers i camins de la comarca com un espectre de misèria i fam

Famílies senceres amb avis i mainada, arrossegant farcells amb les poques pertinences que varen poder arreplegar, fugien d’una mort segura anant, sense saber-ho cap a una mort probable.

Un record que perdura fins avui, fins i tot en forma de museu.

També hem estat, històricament, terra de acollida i hem obert els braços a persones d’arreu del món, sobre tot de països asiàtics i sud-americans que han hagut de posar distància per evitar les represàlies dels règims totalitaris.

Encara ara en ple segle XXI, podem enumerar persones que estan fora del nostre país, en contra de la seva voluntat, per defensar unes idees.

El mot “exili” o “exiliat” té connotacions tristes, s’associa a l’angoixa per la situació personal, la pena per la distància, la ràbia per la injustícia, la incertesa pel futur, l’enyor dels ésser que han quedat en l’origen; en definitiva el drama d’una situació sobrevinguda i no triada, sense data de caducitat.

És per tot plegat que també soc de la opinió que no s’hauria de tractar el rei emèrit com a un exiliat, més aviat com algú que vol posar terra pel mig, que vol fugir d’un escàndol, que vol protegir la entitat que ha representat perquè perduri.

I allà on vagi no patirà per la supervivència, ni pel seu futur, ni tant sols per una vivenda o un àpat.

Pot haver qui tingui motius per considerar la situació del Borbó com injusta, que per “services rendus” hauria de tenir una altra sortida, que no s’haurien d’oblidar els anys de dedicació.

Una cosa no treu l’altre, però no podem barrejar els conceptes, no podem posar a tots en la mateixa coctelera, no podem equiparar situacions.

L’èxode cap al que és desconegut, l’exili de la terra pròpia involuntàriament és una de les situacions més dures a la que l’ésser humà s’ha d’afrontar i, ja que ningú hi posa remei, al menys tinguem respecte.