CORONA-FESTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" 

A hores d’ara ja no hi ha cap dubte de que aquesta pandèmia ens ha canviat la vida i possiblement de forma definitiva.

Començant per la percepció del mot “virus” que fins ara associàvem a quelcom abstracte i diminut, sense cara ni ulls, que s’encomanava provocant-nos uns dies de llit i una febrada.

Records d’infància, de xarop amb mal gust, del practicant de torn amb agulles afilades i de carantoines de la mama, altament curatives.

Ara, la por ens fa veure un bitxo de metre i mig, vermellós, amb antenes, mala cara i que porta associada la mort, el desastre econòmic, el patiment, la solitud i la presó del confinament.

Que fins i tot és capaç de fer suspendre actes, espectables, esdeveniments esportius d’alt nivell i festes populars, com no havia passat des de les sagnants guerres del segle passat.

Hem passat una Setmana Santa atípica, sense palmes ni benediccions, amb mones a distancia, sense passions, ni càntics.

A Figueres s’han aturat les Fires de Santa Creu, com ha passat en altres localitats amb les seves festes i el debat és si s’han de re ubicar en el calendari o saltar un any, a veure-les venir.

Crec que s’ha de diferenciar un retràs puntual per mal temps o un esdeveniment esportiu, d’una festa altament arrelada a una data del calendari.

No es pot fer el Nadal a l’estiu, ni Carnaval al Novembre, ni Tot Sants al febrer.

Com tampoc Sant Jordi el 23 de juliol.

Les festes s’han de celebrar quan toca i si ara no es pot, és millor deixar-ho córrer i anotar a la història que aquest diminut monstre ens la va fotre enlaire.

Un fet per a l’hemeroteca, que serveixi de respecte pels que s’ha endut per endavant i de memòria a les següents generacions perquè entenguin que la línia entre el goig i el patiment és altament fina.

Però el debat seguirà obert, perquè entenc que s’han de sospesar la feina dels firaires, els sous, els impostos i els pressupostos a cobrir.

Res sentimental, ni religiós, tot gira vora la matemàtica dels interessos.

Fer-les fora de dates seria com amagar el cap a la sorra, com tancar els ulls davant la realitat, com voler oblidar massa ràpid.

Que per molt que volguéssim fer com si res, la processó aniria per dins.

NO ENS EN HEM D’OBLIDAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sol passar que, en situacions traumàtiques, que afecten molta gent, tenim tendència a buscar la figura de l’heroi que ens salvi la situació.

En temps passats, els Déus eren els que carregaven amb la responsabilitat de guarir (i a voltes castigar) en desastres i  epidèmies.

En temps moderns són els servidors públics els que s’emporten aquesta honrada distinció.

Ho han estat els bombers en incendis devastadors, policies en atemptats sagnants i ara, en temps epidèmics, són els sanitaris els que s’enduen els aplaudiments, diaris i puntuals, als que els agraïm la tasca, amb la esperança de no haver-los de visitar personalment.

Uns herois, que ho són sens dubte, però no tant per la seva feina, que és vocacional i buscada, ni pels seus coneixements, que se’ls suposa desprès de mitja vida d’estudis i practiques, sinó per la precarietat dels mitjans amb els que han de fer la seva feina.

Quan han anat mal dades, les retallades sempre han anat pel serveis públics, els que la seva condició no els permet gaire protesta, per temor a recriminació pública.

Fem memòria de com ens han molestat les escasses vagues de funcionaris.

Ara bé, en situacions límit, com les que hem anomenat abans, és quan hom se n’adona d’aquest sobre esforç i tot són lloances per haver de treballar en aquestes condicions i ens posem les mans al cap per la baixa ràtio de llits per habitants, la manca de respiradors, de mascaretes o de personal.

Però,  aquesta és sempre la realitat diària per a tots ells.

Ara elogiem la seva actitud, merescudament sens dubte, però que hauria pogut ser menys dura i més efectiva si les coses s’haguessin previst quan calia.

Tenim un sistema econòmic mal plantejat, que costa de mantenir, que és poc solidari i sobre tot, que està gestionat per polítics incapaços.

És per això que, si mai tornem a la normalitat, no oblidem pel que hem hagut de passar.

Fem-los costat quan els policies demanin material de seguretat per fer la seva feina, quan els bombers instal·lacions decents, els sanitaris condicions de treball o els científics finançament.

No volem més herois.