QUILÒMETRE ZERO

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

A mitjans del segle passat, treballar el camp era símbol d’estabilitat econòmica. “Aquests rai, que venen de pagès” sentíem a dir.

Els al·ludits responien, plens de raó, que la feina era dura, bruta, sacrificada, sense festes, ni hores i sempre amb el cor encongit mirant el cel.

Però certament, en els durs anys de postguerra eren els que tenien menys dificultats per tenir un plat a taula, fruit de l’autosuficiència i de produir productes de primera necessitat.

Anar a vendre a la plaça i les transaccions dels dies de mercat per a buscar negoci amb allò que els mancava els feia cabdals en la vida local.

I els consumidors, per un altra banda, podien tenir productes de qualitat a un preu raonable i sovint negociable.

Els tomàquets de l’Artur eren els que tenien més suc del mercat, les cebes de la senyora Lola eren ben dolces, l’enciam d’en Pepito feia molt bona amanida i en Baldiri sempre feia bon pes.

Tocar, olorar, i triar, sana competència i tots contents; els uns perquè s’enduien un bon gènere i els altres, quatre quartos a la butxaca, la recompensa per les fatigues, que els permetria pensar en futures collites.

Però avui ja no queda gent contenta.

Els compradors, molts amb la Visa escurada, opten per les grans superfícies que ofereixen fruita i verdura de laboratori, sense importar l’època de l’any, sovint portada d’ultramar a un preu sense competència, però també sense gust, ni propietats.

I el pobre pagès, al que no l’hi ha canviat la feina des de fa segles, no té més remei que acceptar el poc que paguen uns comerciants, que després es venten d’oferir el consum “de proximitat”.

I de mans en mans, el preu es triplica o fins i tot més, mentre l’agricultor amb prou feines cobreix despeses, abans de que la hisenda publica l’acabi de raspallar.

Ens queixem del canvi climàtic, dels fenòmens meteorològics extraordinaris, i no veiem més enllà del nas per adonar-nos que, deixant morir la pagesia, de retruc ens estem carregant la natura.

El veritable “quilòmetre zero” és anar a comprar a la plaça, a la fruiteria del barri, del poble i pagar el que val, que segur que ho podem estalviar amb altres coses.

Farem salut i donarem vida.

MORIR ABANS D'HORA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Com deia Hemingway, la mort de qualsevol esser humà ens disminueix, perquè tots formem part de la humanitat, però quan aquesta arriba abans d’hora, el sotrac emocional és encara més fort.

Fins i tot, encara que no coneguem personalment el finat, la notícia ens pot colpir igualment i fer-nos reflexionar.

Era jove encara, tot just sobrepassava la quarantena, ben plantat, de complexitat atlètica com la majoria dels homes de color acostumats a l’ exercici físic, ple de salut.

Tenia la vida per endavant i un futur ple d’oportunitats.

I si la situació ja és dramàtica, afegim que en el sinistre hi varen morir més persones, entre les que es trobava la seva filla de només 13 anys

La mort de mainada encara ens encongeix més, sobretot els que som pares i sabem el que s’ha de lluitar per ells.

Ens preguntarem si podrien haver evitat el viatge, podem opinar sobre si el pare, tot i la seva inqüestionable bona intenció, va arriscar massa a en dur la seva filla.

Però, mai podem posar-nos en la pell dels demés quan les circumstàncies manen.

I el més trist de tot plegat és que el naufragi d’en Mamadou i la seva filla Shana, juntament amb els altres ocupants de la pastera, quan volien arribar a Canàries en busca d’una vida millor, no va ser prou notícia per uns mitjans de comunicació ocupats en temes més banals.

Cada dia tots morim una mica, al Mediterrani, a l’ Atlàntic oriental i a tots als mars i els camins on hi ha persones que han de fugir per salvar llurs vides i les dels seus fills.

Herois no reconeguts, que no son tendència a les xarxes, que no omplen els programes del cor, no obren telenotícies, ni son recordats ens els esdeveniments esportius.

Per a ells no hi ha banderes a mig pal, ni dies de dol oficial.

I res no canviarà si no treballem sobre el terreny, obrint la ment dels governants, lluitant contra les màfies.

Cal millorar la vida en els països d’origen per evitar que la gent hagi de marxar.

Ningú vol deixar casa seva, la família i els costums, si no és per necessitat.

Però, veient el que tenim aquí, com podem esperar que injectem democràcia a altres països, si al món occidental encara hi ha llocs on no la sabem aplicar.