PUJA EL TELÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Juntament amb la música, és possiblement el divertiment més antic de la humanitat. De fet, encara podem visitar vestigis de l’època romana on es pot constatar que el teatre, en diferents formats, ja formava part de la vida quotidiana.

Les places de molts pobles i ciutats conserven arcades, avui ocupades de botigues i bars, que han sigut testimonis, al llarg dels segles, de representacions i obres populars.

El teatre, una formula ancestral de distracció, ja convertida en art, que ha sobreviscut als que l’han cregut enterrat vàries vegades en els darrers segles, sobre tot amb l’aparició de la televisió o quan el cinema es va fer popular.

Però ni tant sols avui, en que regnen les plataformes televisives per internet, de fàcil accés i que, certament, van plenes de sèries interessants i assequibles, han aconseguit que els teatres es buidin del tot.

A Figueres, per exemple, mentre es fan mans i mànigues per salvar novament una macro-sala de cinema i hi ha un complex força decadent on moltes sessions es fan en petit comitè, no parem atenció a que les funcions teatrals, que es veuen en diferents escenaris, mostren platees cofoies, malgrat els preus.

Possiblement, sigui per l’aposta de gent valenta i sàvia que planeja cartelleres encertades, com passa a també Roses on hi ha una oferta àmplia i de qualitat, amb companyies que, en molts casos, viuen dels aplaudiments i fan de la seva vocació una professió, amb la finalitat distreure’ns i fer-nos emocionar..

Estic d’acord en que l’embolcall de sentits que percebem en el cinema, amb so envoltant, grans imatges i efectes especials, és difícilment equiparable al escenari estàtic i allunyat, que ofereix un teatre.

Però alguna cosa ha de tenir perquè segueixi estant dins les preferències d’oci de molta gent.

Deu ser que allà hi vivim una experiència única, una funció personalitzada, que mostra la cara humana dels actors, amb els seus errors i el seu talent, sense xarxa ni trampes, amb la paraula i la imaginació com a arma principal.

I també un acte social, amb prou llum per veure’ns les cares, entreactes i un vestíbul on la parsimònia de la acollida i el comiat, convida a la salutació i la conversa.

Gaudim-ne que, a casa nostre, per sort, puja sovint el teló.

LA LLENGUA DELS SÍMBOLS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’esser humà, que durant mil·lennis ha viscut en terres allunyades unes de les altres, ha desenvolupat diferents parles, que s’han anat transformant amb el pas del temps, malgrat conservar algunes arrels.

Tot i que, segons el Gènesis, el naixement de les llengües es concreta quan descendents Noé, després del diluvi, varen voler construir una torra que arribes al cel, segurament per resguardar-se d’un altre episodi de pluges, però el seu Déu, enfurismat, va fer que parlessin diferents llengües perquè així haguessin d’abandonar la idea i s’escampessin pel món.

La realitat però, és que, malgrat traductors i diccionaris, la diversitat d’idiomes dificulta d’enteniment i fa dècades que la humanitat cerca un llenguatge comú.

L’Esperanto és l’exemple més conegut. Creat a finals del segle XIX, pretenia convertir-se en un vincle de comunicació universal sense substituir la llengua de cada lloc i, malgrat que el presentin com a senzill i assumible, dona la sensació de que no ha assolit les expectatives previstes.

Actualment, amb la globalització, la influència d’ internet i de les cançons, sembla que el que ens cal és coneixement d’anglès, que es va convertint en la llengua de futur necessària.

Curiosament, aquesta influencia ha fet que, a casa nostra, s’hagi perdut quota d’estudiants de francès, que ha estat històricament la nostre tercera llengua i que, avui dia, el seu domini s’hagi convertit en una bona arma per trobar feina, sobre tot en el sector turisme.

Però, en mig del debat sobre les escoles multi llengua i la convivència entre el català i el castellà a les aules, ens arriba la notícia que, segons una enquesta, la paraula de l’any 2019 ha estat “Emoji”, curiosament el nom d’uns símbols que venen a substituir les paraules.

Es veu que ja n’hi ha vora 3.000 de diferents i ens ajuden a mostrar, en els missatges de mòbil, els estats d’ànims i les situacions quotidianes, cosa que fa que puguem comunicar-nos sense escriure gairebé ni una lletra.

Es veu que ja té un dia que el commemora (el 17 de juliol) i val a dir, en favor del nostre tarannà, que els més utilitzats a casa nostre son: la cara que riu, el petó i el cor.

Sembla que els antics egipcis no anaven gaire desencaminats.

Ves per on, aquell idioma universal que buscàvem des de fa segles, potser l’hem trobat i no caldrà aprendre’ns ni un mot. J