POSTALS DE NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que, fa molts anys, en arribar aquestes dates, la gent que oferia un servei al barri o al poble, com el carter, el sereno, l’escombriaire o el repartidor, deixava una targeta a la bústia o sota la porta, on es veia algun motiu nadalenc i una frase o poesia que expressava el seu desig de que passéssim bon Nadal.

Aquesta felicitació disfressava la intenció, de tots sabuda, de rebre una propina que ajudés a passar millors festes a uns empleats als que el sou no els permetia excessos.

Però, la centralització ha dut la despersonalització, fent desaparèixer el tracte de proximitat i també l’ “aguinaldo” (en català normatiu: “estrenes”).

Tal com ha passat amb aquella llei no escrita i que obligava moralment a les empreses a obsequiar als seus empleats amb un lot de productes que els ajudessin a guarnir les taules, en els àpats festius, amb productes que no es podien permetre.

Avui dia tot ha canviat i moltes empreses han substituït les paneres per regals o sopars, que també son exercicis de convivència i, a voltes, de desinhibició.

El pas del temps també ha modificat el format de les felicitacions nadalenques, convertides avui en correus electrònics impersonals enviats en massa o en missatges de WhatsApp, creats per altres persones i rebotats, sovint a tota la agenda de contactes, sense destriar les veritables afinitats.

Així les coses, no és d’estranyar que també els ignorem massivament, omplint la paperera virtual de bons desitjos enllaunats, sense ni posar atenció a la identitat del remitent.

Una nova moda que ha contribuït a que el carter ja no vingui a demanar la propina nadalenca que dèiem al inici, perquè potser ja no té la feina.

Recordo, no fa tant, que rebre un “christmas” o postal de felicitació nadalenca escrita era motiu d’alegria, ja que quedava palès que algú havia fet l’esforç de comprar-la, omplir-la a mà, segellar-la i enviar-la de manera gairebé exclusiva per a nosaltres, cosa ens feia sentir importants.

De totes maneres, sempre m’ha semblat que uns bons desitjos que duren només 14 dies no serveixen per a gaire res.

Així que m’ho estalviaré i, aprofitant la data, desitjaré a tothom que l’any, o més ben dit, la dècada que estrenarem demà, vingui plena de dues coses que son imprescindibles per intentar ser feliços i viure en pau: la salut i el sentit comú.

LA BONA OBRA DEL NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si una cosa té el Nadal és que, tant els creients com els descreguts, volem estar a l’alçada de les dates i fem un gran esforç a l’hora de fer la carta als Reis, posar el mitjó al Pare Noel o ventar cops de pal al Tió.

I això influeix a que, ecològicament, se’ns escapi de les mans, ja que, tot i que el regal sigui modest, l’embolcall és el mateix o fins i tot més voluminós per dissimular altres mancances.

I la compra per Internet, que ens entabana de manera ràpida i còmoda, trobant tot allò que imaginem sense aixecar-nos del sofà, precisa d’uns embalatges suplementaris que fan créixer, encara més, la generació de residus.

Tot plegat, és un problema que no ajuda gens en aquesta lluita que sembla que estem començant a tenir contra els aspectes que afecten el canvi climàtic

No son només els estris electrònics, la utilització de piles o que moltes de les caixes uneixin plàstic amb cartró, cosa que dificulta encara més el seu reciclatge, també cal tenir en compte que el paper i el cartró no surten del no res, i que la seva obtenció i reutilització és cara i complicada.

La solució a tot plegat és complexa, però passa inexcusablement per l’educació ciutadana i la conscienciació dels usuaris.

Aquest problema seguirà creixen mentre no entenem que: fer mols regals no ens fan millor persones, que el comerç de proximitat redueix el transport i el consum de carburant i que els embolcalls es poden substituir per caixes reutilitzables que també generaran intriga al receptor i que, ben adornades, poden quedar igual de maques.

I si, malgrat tot, el paper i el plàstic encara segueixen presents, la solució no és desembarassar la casa el mateix vespre i deixar-los en la acera, sinó invertir cinc minuts per separar els materials i col·locar-los, plegats i ben posats, al contenidor adient i no abandonar allà mateix les andròmines substituïdes.

I aquí és on entren les administracions, que han de procurar que, aquest dies més que mai, hi hagin contenidors especials en gran nombre i doblar esforços per que els carrers estiguin nets i així evitar l’efecte mirall.

Estem a temps, preparem aquestes Festes amb intel·ligència i sostenibilitat, que seguint quatre normes obtindrem els mateixos resultats, i a més, ens farà sentir millors persones.

Aquesta pot ser, sens dubte, la bona obra d’aquest Nadal.

PATRIMONI SARDANÍSTIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Recordo que, en temps de joventut, molts amics i amigues tenien el dissabte ocupat perquè “anaven a sardanes”, tot i que es compensava els vespres de divendres, a la Rambla on, amb l’excusa de la ballada, ens retrobàvem.

Com a l’Aplec de Santa Pau, on hi fèiem camí les famílies, ni que fos per fer-la petar, tot esperant la flaona.

I aquesta música, que ens captiva l’inconscient i ha fet que avui dia, tot i ser un gran desconeixedor del món sardanístic, no saber comptar, ni gairebé dirimir entre curts i llargs, no puc evitar un calfred en escoltar la tenora i que les notes de “L’Empordà” d’en Enric Morera i Joan Maragall, em faci negar els ulls.

Sóc conscient que molta gent pensa que el sector està en declivi i, certament, res és fàcil.

Els nous temps, la globalització i la influència d’altres ritmes i cultures, no ajuden a preservar les costums més nostrades. És per això, que la mala acollida que les escoles figuerenques varen donar al programa de la Diputació per ajudar a introduir-la a les aules, fou un mal posicionament que caldria repensar.

Tot i que, si calibrem Figueres, capital de la sardana 2017, la gran feina del Foment ha fet augmentar els socis exponencialment en els darrers anys, recuperant l’Aplec de la Salut de Terrades i essent l’únic indret de la comarca amb colles de competició, una d’elles campiona de Catalunya.

I més enllà de Pep Ventura, la comarca ens ha donat mols influents del món sardanístic com, entre d’altres, Jaume Cristau, Abdó Mundi, Ramon Basil, el malaguanyat Josep Joli –que ens acaba de deixar- i la impagable saga Mauné, amb l’avi Carles, el pare Florenci i la Montserrat, la gran impulsora, que ha fet que Figueres sigui avui, per nosaltres, la Pubilla que mai ha estat.

Però que ningú pensi que estem en mans dels records. Hi ha gent, com el compositor Joan Vila, i molts músics joves que, barrejats amb veterans motivats, formen cobles on els 11 components, com un equip de futbol, lluiten per mantenir la categoria.

Una feina que es pot veure culminada amb el propòsit d’uns entusiastes que, recolzats per nombrosos rostres famosos, han engegat una campanya a les xarxes per demanar que la Sardana, formi part del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Perquè no ho ha de ser només allò que es veu i es toca, també la cultura, els costums i justament, la nostra música, hi ha de poder tenir cabuda.

Ella, la Sardana, tan mediterrània, tan catalana, tan de casa, la que ens identifica, ens reivindica i ens emociona.

No goso dir que sigui la dansa més maca de totes les que es fan i es desfan, però si la més inclusiva, la més oberta, com les seves rotllanes, i que ara, a més, vol ser patrimoni de tothom.