AVIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’enunciat no es refereix a aquelles persones que, encara joves i actius, obtenen aquest títol per haver tingut fills de fills, a curta edat.

Aquesta reflexió va per aquells nascuts a les dècades dels anys 30 i 40, una generació insuperable a la mai podrem arribar a mostrar tot el reconeixement que mereixeria.

El primers records que tenen són del durs dies de guerra i, sobre tot, d’una postguerra famèlica i plena d’esculls, famílies separades a la força, amb exiliats, morts o desapareguts, en alguns casos sense notícies fins a dia d’avui.

Època de repressió i silenci imposat, de Nadals i Reis amb més il·lusió que matèria.

Una adolescència de somriures dibuixats en fons negre, estudis minsos, poques oportunitats, jornades dures i alegries que s’havien d’inventar.

Una vida associada al nom de Franco, patint el seu mandat, després vivint amb esperança la seva mort –de la que demà farà anys- i ara veien el seu “ressuscitar mediàtic”, tant per la seva exhumació, com per la situació política actual.

Varen ser la generació del “pluri-empleo” que, per informar als joves incrèduls, consistia en treballar en varis llocs alhora per allargar la jornada i poder sumar un sou digne o aixecar negocis de la runa de les bombes.

Són els que més han cotitzat, essent el motor econòmic de la recuperació d’un país esmicolat, però que ara han de viure amb pensions ajustades.

Varen cuidar dels seus avis, dels pares i dels fills i, en arribava la maduresa, una crisi brutal va provocar que els seus descendents tinguessin menys condició econòmica que ells i es veiessin obligats a readmetre’ls a casa, essent el pal de paller de tota la família.

Cuidar dels nets per facilitar la situació laborals dels fills, tornant a recuperar la feina i la responsabilitat de educar una mainada quan ja no els pertocava.

Una generació ja anciana que, malgrat tot el que hem anomenat, lluny de rebre el tracte que han donat, ara es veuen, en molts casos, vivint en la solitud de vivendes velles o, els més afortunats, en residencies tutelades.

És per això que, ni que sigui en un article local, de tirada curta i lectura suposada, crec convenient i veig necessari que tinguem un reconeixement als que encara sobreviuen i un record als que ja ens han deixat.

Tots els que, amb el seu esforç diari, durant tota una vida de sacrificis, ens han donat tant que mereixen estar presents, per sempre més, en el nostre record.

FEM CAMÍ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La denominació ha canviat des de l’inici d’una moda que ja fa dècades que ens fa moure. Del “Footing” al “Jogging”, per quedar-se, de moment, en el ”Running”

I malgrat que hi hagi algunes diferències, tot acaba amb el gerundi “ing” i es tracta de fer camí corrent per treballar el cor i les cames, sempre que les vertebres no castiguin.

Val a dir que és molt satisfactori i beneficiós també per a la salut mental, tot i que, es pot convertir en addicció i portar a gent que ja no té edat, a voler fer maratons o probes massa dures, que poden tenir l’efecte contrari.

Anar a caminar, com a succedani, també aporta avantatges saludables i és comú veure molta gent fent ruta, de bon matí o al capvespre, sobretot quan s’acosta el bon temps.

Ambdues activitats totalment recomanables ja que, només pel fet de poder-les fer significa que es té una predisposició física que alguns voldrien.

Potser és per això que la “Cursa de la dona” que esdevindrà aquest proper diumenge, és una de les més satisfactòries.

No tant pels gairebé 5 Km de cursa, que no és un esforç titànic i que la majoria de les participants assoliran sense problemes, majoritàriament caminant, tot i fer el gest de córrer en els llocs concorreguts i vora la línia d’arribada.

Sinó pel que significa poder remoure les consciències per un problema tant greu com el càncer de mama, tant estès entre les fèmines.

Per aquest motiu el homes, que reclamem una cursa pròpia en benefici de la nostra pobra pròstata, ens emocionem en veure el gest de moltes fèmines en creuar la meta.

N’hi ha que alçaran els dits mirant al cel, segurament esperant arribar a l’estel d’aquella que, malgrat la lluita, ja no hi és, d’altres serraran les dents de ràbia, d’altres petonejaran un record en forma de polsera i moltes, en afluixar el ritme, trencaran en un plor interior o fins i tot exterior, molt sentit.

Perquè la barreja de cansament i emocions fa que els sentiments siguin difícils de dissimular i l’escenari hi convida.

És per això, que les participants tindran més de dues cames, ja que correran per les que no poden, ja sigui perquè estan lluitant o perquè han perdut la batalla.

Aquest proper diumenge salut i política, les dues màximes preocupacions de la gent i amb un pensament comú: Cal fer camí plegats, nomes així superarem els esculls. Cada pas, cada vot, ens hauria d’acostar, poc a poc, a un futur millor.