JA NO PLOU A GUST DE NINGÚ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

"Ploua i de fora bufa es vent, que em fa sentir petit com un granet d’arena” cantava en Tomeu Penya, amb el peculiar accent de “ses illes”.

I és que certament, sentir la pluja caure (com diuen que fan els de Riudaura), mentre estem aixoplugats, desperta bones sensacions, veure les gotes copejar els vidres albirant un paisatge gris, alimenta la melangia, convida a la lectura, al recolliment, la vida familiar, a estimar sota llençols i afavoreix el sentiment de pau interior.

Però darrerament, a la que sentim un tro i veiem que els cumulonimbus treuen el cap pel cim del Pení el cor se’ns encongeix i el sentiment passa a ser de por.

Només cal preguntar als veïns de Roses, Castelló, Llança, Palamós, Port de la Selva, Platja d’Aro i tants altres lloc de l’Empordà, per parlar de llocs de proximitat, que aquest cap de setmana han viscut un infern aquàtic, com ho varen fer a Vilatenim aviat farà un any.

Les pluges d’avui dia son sinònim de catàstrofes, de riuades desbocades, de garatges negats, de camps inundats, de carreteres tallades i de perill per a les persones i els animals.

I ens queixem de que tot esta canviant, que abans no era així, que els nous temps han portat un canvi climàtic del que tothom en parla, però ningú ens en sap donar la causa i encara menys la solució.

No crec que sigui cap bestiesa afirmar que l’origen de tot plegat és la curta durada dels mandats.

Qualsevol dirigent actual, ja sigui polític o d’empresa, té assumit que la seva feina és eventual, efímera i que difícilment repetirà un cicle.

Així les coses, les decisions tenen per objectiu l’èxit immediat i rarament preveuen un recorregut amb un resultat a llarg termini, no fos cas que els elogis se’ls emportessin uns altres.

Urbanitzacions en lleres de rius, carreteres alçades, vies de tren que tallen passos d’aigua, contaminació que escalfa l’ambient o abocaments que taponen desaigües.

Tot plegat fet amb la cultura de “els que vinguin tot darrera, ja s’ho faran”.

Abans dèiem allò de “Mai plou a gust de tothom” en clara referència als pagesos, que a voltes una bona pluja els salvava la collita  o els botiguers que feien seva la dita de “carrers mullats, calaixos eixuts”.

Però avui la natura s’ha rebel·lat en contra dels que fem les coses malament i ens castiga amb una pluja que ja no agrada a ningú.

ELS TOCAPILOTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els podríem considerar una varietat de la raça humana i es diferencien de la resta per ser els que sempre neden a contracorrent.

Són aquells que solen protestar per qualsevol cosa, sovint sense gaire criteri i es fan veure entre la multitud heterogènia.

Tocapilotes, emprenyadors, tocanassos, empipadors, tocacollons, enutjadors, busca-raons, corcons...

Es manifesten de formes diferents, però sempre dins d’un mateix patró.

Algunes de les conductes habituals consisteix en portar de corcoll a la junta de veïns, buscant enrenous.

També als camps de futbol, on es recorden sistemàticament de la família de l’àrbitre o de l’entrenador, ni que sigui en el futbol de mainada.

Són els que es fan notar a les reunions de l’AMPA i les fan passar magres als professors.

Els reconeixereu perquè son d’aquell tipus de clients que als que sempre els anirà tot malament i acabaran discutint la factura, els únics que troben el cabell a la sopa o el menjar fat i corren a publicar-ho al TripAdvisor.

Són els que no et donen ni tres segons per arrencar quan el semàfor està en verd, els que més utilitzen el clàxon i que sempre gesticulen al volant.

Son fàcilment visibles als ulls de la resta de la humanitat i encara més actualment, perquè es solen posar en evidència amb els seus comentaris a les xarxes socials.

I el problema rau en que, lluny d’estar en fase d’extinció, com hauria de ser, sembla que darrerament s’estan multiplicant i el pitjor de tot, estan envaint la vida política, no només a nivell d’estat, ara també als municipis.

Aquest tipus de gent només esta còmoda mentre és a l’oposició on, lluny d’aportar idees, ho critiquen tot, que és la postura fàcil dels ignorants amb ganes de protagonisme.

Però quan els hi arriba l’hora de prendre decisions es veuen desbordats per les mateixes qüestions que abans criticaven.

Ara s’han vist atrapats per la seva pròpia actitud i no han sabut fer marxa enrere davant de la mel del poder, trobant-se, gairebé sense voler, en llocs de responsabilitat.

I tot plegat sense que puguem donar-nos la culpa perquè, amb acords i coalicions antinaturals, estan jugant amb els nostres vots, que son les nostres voluntats.

Parlar massa porta conseqüències, que ja ho deia Grouxo Marx, que més val callar i que es pensin que som tontos, que no parlar i que se’n adonin que de veritat en som.