LA DÈCADA REVOLUCIONÀRIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Són d’aquells records d’infantesa, que no sabem si realment els tenim gravats a la retina per haver-los viscut, o bé els recordem per les vegades que els grans ens ho han explicat.

La qüestió és que, una nit d’estiu del 1969, tot estant al jardí mirant el cel, es veu que vaig dir al meu pare que, si en aquell moment hi havia homes a la lluna, com era que no els vèiem?

Un sentiment d’incredulitat que també tenia ell, com molta altra gent i que encara ara genera escepticismes, tot i les proves, aparentment irrefutables, que s’han presentat.

Diumenge vinent farà 50 anys d’aquella efemèride i els mitjans de comunicació se’n faran, a ben segur, un gran ressò.

Com varem fer, ara fa un any, amb les revoltes de maig del 68 a Praga, a Paris i molts altres llocs del món (excepte aquí per motius obvis), quan el jovent va sortir al carrer, farts de polítiques amb olor de naftalina.

I ara fa dos anys es parlava, també, del cinquantè aniversari de “Sgt. Pepper’s”, l’àlbum que va moure les bases de la música; i el mes vinent farà la mateixa edat la portada més improvisada i icònica de la historia del rock, amb la fotografia de quatre joves creuant un pas de zebra.

Mentre, els americans blancs protestaven contra la seva pròpia guerra i els negres reclamaven igualtat, envoltats d’un ambient guarnit de flors a les llargues cabelleres.

I Pelé transformava la forma de jugar amb una pilota als peus, mostrant-la a través de la pantalla sense color d’un nou aparell que tot just arribava a les llars acomodades i que reunia a la família per gaudir dels “Picapiedra” o “Perry Mason”.

Sembla que tot va passar a la dècada dels seixanta, que sempre hi haurà un abans i un desprès d’aquells anys.

El que hauríem de plantejar-nos és si ara no seria un bon moment per, enlloc de sentir nostàlgia i melangia pel que varen viure els nostres avantpassats, carregar-se una altra vegada el món a l’esquena i intentar millorar una situació que s’està tornant a viciar.

Canviar formes de fer política que estan traspassant línies vermelles, obrir tendències musicals, ara liderades per DJs que només remenen el que fan altres, regular moviment migratoris amb pitjors respostes que les lleis de Jim Crow d’aquella època.

Mitja centúria més tard ens cal un nou moviment social; els mitjans, amb internet i la globalització, ja els tenim.  Ara cal gent amb ganes de canviar les coses, que torni a iniciar una revolució plena de sentit comú, tot ressuscitant i actualitzant l’esperit del “Flower power”.