ESTIU I MÚSICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Que el dia de la música, el 21 de juny, coincideix gairebé amb l’arrencada de l’estiu, ja vol dir alguna cosa.

I és que, malgrat que la música ens acompanya tot l’any i sovint sense adornar-nos, és a l’estiu quan es fa més present, com si la llum i el bon temps ajudessin a que les notes es manifestin més alegres.

Certament, els dies foscos de les estacions més fredes sembla que alimentin la tristor i les cançons vinguin plenes d’acords menors i tonades lànguides de lletres profundes.

En canvi el bon temps porta ritmes senzills, que ja s’anomenen “calents” i lletres enganxoses que, durant anys, personatges com Georgie Dann o Rafaella Carra, han aprofitat per posar de moda amb les seves “cançons de l’estiu”.

Avui, aquesta tendència potser queda un pel arraconada, però no hi ha dubte que la música convida més a ser degustada en climes de bonança.

Per tot plegat es pot entendre l’èxit dels festivals d’estiu que, com ha passat amb les fires temàtiques al hivern, en que cada poble s’ha atribuït alguna menja especial (Fira de l’oli, de la cirera, del pa, etc), ara tots s’estan afanyant a presentar, més enllà de la seva festa major, algun esdeveniment musical, per acollir públic, potser fer calaix i, sobre tot, per gaudiment de veïns i visitants.

De la qualitat i quantitat del cartell dependrà del pressupost, dels anys d’experiència i les pretensions, cosa que ofereix un ventall meravellós, obert a tots els gustos i butxaques, per sort d’aquells que ens agrada gaudir de la música en directe i passar una bona estona de relaxament, quan la lluna presideix el cel i sol dorm per agafar forces.

Des d’una nit selecta als jardins del Castell de Peralada, amb espectacles i cantants de renom mundial a festes entranyables com la de dissabte passat a Navata, on els mateixos veïns, músics aficionats, varen fer passar un vetllada d’allò més agradable i divertida.

I malgrat que vivim en un tros de país que s’abasteix bàsicament del turisme i que molts dels autòctons no tenen vacances estivals, sempre hi ha un foradet per posar-se pantalons curts i xancletes i anar a gaudir de capvespres com els de Vilafant, Cap Roig, als Sons del Mon, Ruïnes d’Empúries, Vilabertran, l’Acústica, Cadaqués, Roses i molts més.

Bona estona, convivència i entreteniment amb un bri de frescor i gran dosi de cultura, el millor cocktail estival.

Gràcies per la música i que el show continuï.

LA DÈCADA REVOLUCIONÀRIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Són d’aquells records d’infantesa, que no sabem si realment els tenim gravats a la retina per haver-los viscut, o bé els recordem per les vegades que els grans ens ho han explicat.

La qüestió és que, una nit d’estiu del 1969, tot estant al jardí mirant el cel, es veu que vaig dir al meu pare que, si en aquell moment hi havia homes a la lluna, com era que no els vèiem?

Un sentiment d’incredulitat que també tenia ell, com molta altra gent i que encara ara genera escepticismes, tot i les proves, aparentment irrefutables, que s’han presentat.

Diumenge vinent farà 50 anys d’aquella efemèride i els mitjans de comunicació se’n faran, a ben segur, un gran ressò.

Com varem fer, ara fa un any, amb les revoltes de maig del 68 a Praga, a Paris i molts altres llocs del món (excepte aquí per motius obvis), quan el jovent va sortir al carrer, farts de polítiques amb olor de naftalina.

I ara fa dos anys es parlava, també, del cinquantè aniversari de “Sgt. Pepper’s”, l’àlbum que va moure les bases de la música; i el mes vinent farà la mateixa edat la portada més improvisada i icònica de la historia del rock, amb la fotografia de quatre joves creuant un pas de zebra.

Mentre, els americans blancs protestaven contra la seva pròpia guerra i els negres reclamaven igualtat, envoltats d’un ambient guarnit de flors a les llargues cabelleres.

I Pelé transformava la forma de jugar amb una pilota als peus, mostrant-la a través de la pantalla sense color d’un nou aparell que tot just arribava a les llars acomodades i que reunia a la família per gaudir dels “Picapiedra” o “Perry Mason”.

Sembla que tot va passar a la dècada dels seixanta, que sempre hi haurà un abans i un desprès d’aquells anys.

El que hauríem de plantejar-nos és si ara no seria un bon moment per, enlloc de sentir nostàlgia i melangia pel que varen viure els nostres avantpassats, carregar-se una altra vegada el món a l’esquena i intentar millorar una situació que s’està tornant a viciar.

Canviar formes de fer política que estan traspassant línies vermelles, obrir tendències musicals, ara liderades per DJs que només remenen el que fan altres, regular moviment migratoris amb pitjors respostes que les lleis de Jim Crow d’aquella època.

Mitja centúria més tard ens cal un nou moviment social; els mitjans, amb internet i la globalització, ja els tenim.  Ara cal gent amb ganes de canviar les coses, que torni a iniciar una revolució plena de sentit comú, tot ressuscitant i actualitzant l’esperit del “Flower power”.

MAL DE PANXA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estareu d’acord amb mi que abans d’entrar a fer un examen, en moltes ocasions, el ventre us ho havia fet passar malament, un fet que poden corroborar els alumnes que fa poc varen fer la selectivitat.

Fins i tot els dies posteriors, a la espera de les notes, notàveu que la flora intestinal tenia un comportament diferent.

Recordem les àvies que, quan teníem aquests mals, ens deien: “això és dels nervis”.

Segur que heu sentit històries de gent que, abans de les proves per l’obtenció del permís de conduir, havien hagut de visitar l’excusat per tornar a la natura allò que havien ingerit hores abans.

Encara ara, ja de grans, segons l’ofici, abans de presentar una feina, una factura, un informe, fer una presentació o entrar en una reunió, sentim el ventre comprimit i un nus a la gola.

Allò que es diu de tenir “l’estomac tancat” i que, fins i tot en moments d’oci, si tenim convidats importants o hem d’assistir a un acte compromès, tenim rebombori de budells.

D’això deu venir aquella expressió (i perdoneu-me el humor escatològic) de estar “cagats” i que és només una manifestació física del sentit de la responsabilitat.

Són aquestes coses que la saviesa ancestral ens ha dit sempre però que ningú ha tractat amb rigor, presentant-t’ho de forma entenedora.

I això és el que han fet, ja fa mesos, a l’hospital de Figueres -tal com va informar llavors aquest setmanari- amb una col·laboració de la Fundació Salut Empordà i la UOC i que darrerament, amb cert retard, ha adquirit un protagonisme merescut i necessari, a les notícies nacionals i a les xarxes.

Darrerament l’equip de l’hospital de Figueres surt sovint a les pagines d’actualitat i sempre per innovacions i nous projectes, com el nou Auto Test de Visió, cosa que ens fa sentir, a tots els empordanesos, orgullosos i protegits.

Val a dir que aquesta web no és nomes per infants, però que potser part del èxit, més enllà de la seva inqüestionable eficàcia, és per la tendència actual a sobre protegir la mainada i que aquest símptomes, que anys enrere es resumien amb “això son els nervis”, ara poden confondre els pares i fins i tot els metges, portant-los a pensar que es tracta de quelcom més greu.

Sovint, les coses que aparentment són evidents necessiten qui les expliqui i d’això tracta la web sobre el DAR (Dolor Abdominal Recurrent) i que posa en pantalla allò que les nostres àvies ja sabien però no podien documentar, ajudant d’aquesta manera a detectar-ho i, de passada, tranquil·litzar uns pares als que també els entra mal de panxa quan veuen els seus fills patir.