PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Mai m’havia agradat el bipartidisme americà, entenia que les coses no
podien ser blanques o negre, que hi ha tonalitats i, sobre tot, em sobtaven les
alternances de guanyadors entre republicans i demòcrates, perquè entenia que
això volia dir que milions de persones canviaven de jaqueta d’un dia per
l’altre, cosa que em semblava un acte deshonest i que demostrava manca de
criteri.
Va haver un temps en que en el nostre país varem anar encaminats a una
situació similar ja que, tant a nivell espanyol, com català, la majoria de vots
es centraven en dues formacions que, a més a més, eren molt equidistants i els
canvis de poder els podria atribuir als votants de partits minoritaris que, per
un cop, es posicionaven.
Per sort, o això pensava, la situació va anar canviant i altres partits,
tant de dretes com d’esquerres, anaven agafant força, cosa que semblaria
dificultar els radicalismes i obrir un ventall de propostes moderades i
atractives, però sobre tot, de fermesa en les conviccions ja que no dependrien
de votant “jaqueteros”.
Però vist el que ha passat en les darreres eleccions, la meva opinió ha
canviat.
Sento vergonya per com s’han desenvolupat moltes de les negociacions per
accedir a les alcaldies de tot el país i, també en alguns indrets de la nostra
comarca.
Hem pogut veure nous alcaldes que ho seran tot i haver estat la força menys
votada, barreges antinaturals per impedir investir un batlle nomes per pertànyer
a unes sigles que defensen unes idees legítimes, com totes.
No pot ser que aquesta gent, que es ven per un plat de llenties, sigui la
que ha de procurar, pel cim de tot, el bé dels seus veïns.
No és això, alcaldes, no és això. Als municipis es guanya per proximitat,
per eficàcia, per fets consumats, per amistat, per veïnatge, en definitiva, per
confiança.
Aquí no si valen ordres de la central o estratègies de partit amb la
finalitat de sortir a les fotografies, engreixar una estadística, guanyar punts
cares a futurs ascensos o per tenir un sou.
A les municipals, no caldrien ni sigles ni partits, només persones, els més
votats haurien de ser els escollits, i els altres, al costat per ajudar i no
posar entrebancs, que a casa ens coneixem tots i ens hem de poder mirar als
ulls.
Potser si que un bipartidisme evitaria aquests pactes amb diables.
Tant de bo aquest proper cap setmana, a les fogueres de Sant Joan de tots
els pobles i barris, cremin les vanitats d’aquells que nomes volen notorietat,
encara que sigui passant per sobre de les voluntats del poble.
