PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Per segona vegada en la seva
historia, la Unió Esportiva Figueres ha triat democràticament un president,
just en l’any del centenari.
Dues opcions molt catalanes; el
seny i la rauxa, que barrejades amb la tramuntana empordanesa es multipliquen
exponencialment.
De totes maneres, malgrat tenir
dues fulles de ruta molt diferenciades, l’objectiu final era mateix: tornar la
Unió el lloc que li correspon, però cap de les dues candidatures ens ha sabut
dir on creuen que és aquest lloc.
Particularment, crec que la UEF ha d’estar
al capdavant dels clubs empordanesos, per entitat i per població, però també entendre,
amb un glop de realisme, que no hi ha prou habitants com per tornar a alguns
llocs on havia estat.
El nostre club ha de recuperar la
trempera, ha de poder fabricar l’efecte “crida” als aficionats que, com un
servidor, tenen el cor unionista, per haver-hi format part, per tradició o per influència
familiar, però que els fa mandra anar a l’estadi.
Feina feixuga, perquè la
circumstàncies viscudes fa dècades no es tornaran a donar.
Llavors les televisions
influenciaven menys i els clubs es gestionaven diferent.
Un president com Emili Bach, amb solvència
empresarial i fama de seriositat era una garantia pels nous fitxatges, que el
veien com una assegurança.
I pel camí es trobaren amb jugadors
que la vida els va fer aterrar a la nostra comarca, per signar un epíleg de
carrera meravellós, com en Paco Martínez.
Així les coses, els entrenadors mediàtics
i amb ganes de superar-se, varen encendre la metxa d’aquell equip que va fer
petit el camp del Far.
Però cal tenir en compte que tot
plegat va tenir un origen i un final, protagonitzat per una figura poc recordada
avui: en Pitu Duran.
Un jugador de la casa untat d’un
talen innat, però també carregat de valors, compromès, amable, discret i
treballador.
Tal vegada no tenia la genialitat
de l’altre protagonista, en Pere Vilarrodà, però el seu tarannà ha de ser el
que ha d’inspirar la nova junta i als joves d’avui, abrigats per entrenadors i
educadors, impensables fa anys.
Que ningú esperi miracles, les condicions
no es repetiran, cal trobar-ne de noves.
Club i ciutat de la mà: nou
president, nou alcalde, dos reptes diferents però ambdós complicats i amb un
mateix objectiu: recuperar glòries passades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada