dimarts, 9 d’abril del 2019

L'EFECTE "PITU"


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Per segona vegada en la seva historia, la Unió Esportiva Figueres ha triat democràticament un president, just en l’any del centenari.

Dues opcions molt catalanes; el seny i la rauxa, que barrejades amb la tramuntana empordanesa es multipliquen exponencialment.

De totes maneres, malgrat tenir dues fulles de ruta molt diferenciades, l’objectiu final era mateix: tornar la Unió el lloc que li correspon, però cap de les dues candidatures ens ha sabut dir on creuen que és aquest lloc.

Particularment, crec que la UEF ha d’estar al capdavant dels clubs empordanesos, per entitat i per població, però també entendre, amb un glop de realisme, que no hi ha prou habitants com per tornar a alguns llocs on havia estat.

El nostre club ha de recuperar la trempera, ha de poder fabricar l’efecte “crida” als aficionats que, com un servidor, tenen el cor unionista, per haver-hi format part, per tradició o per influència familiar, però que els fa mandra anar a l’estadi.

Feina feixuga, perquè la circumstàncies viscudes fa dècades no es tornaran a donar.

Llavors les televisions influenciaven menys i els clubs es gestionaven diferent.

Un president com Emili Bach, amb solvència empresarial i fama de seriositat era una garantia pels nous fitxatges, que el veien com una assegurança.

I pel camí es trobaren amb jugadors que la vida els va fer aterrar a la nostra comarca, per signar un epíleg de carrera meravellós, com en Paco Martínez.

Així les coses, els entrenadors mediàtics i amb ganes de superar-se, varen encendre la metxa d’aquell equip que va fer petit el camp del Far.

Però cal tenir en compte que tot plegat va tenir un origen i un final, protagonitzat per una figura poc recordada avui: en Pitu Duran.

Un jugador de la casa untat d’un talen innat, però també carregat de valors, compromès, amable, discret i treballador.

Tal vegada no tenia la genialitat de l’altre protagonista, en Pere Vilarrodà, però el seu tarannà ha de ser el que ha d’inspirar la nova junta i als joves d’avui, abrigats per entrenadors i educadors, impensables fa anys.

Que ningú esperi miracles, les condicions no es repetiran, cal trobar-ne de noves.

Club i ciutat de la mà: nou president, nou alcalde, dos reptes diferents però ambdós complicats i amb un mateix objectiu: recuperar glòries passades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada