VOTEM CULTURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Puc afirmar que la major part de la gent més culta que conec no té estudis universitaris, de fet, alguns d’ells, en prou feines tenen acabada la fase d’ensenyament secundari.

Perquè no és quelcom que s’estudiï, sinó que més aviat que s’adquireix voluntàriament amb una gran dosi de sentit comú i molta inquietud.

Entenc que la paraula cultura té alguna cosa a veure amb cultiu, de la mateixa manera que els camps en conreen per poder obtenir d’ells els millors fruits, el pensament cal cultivar-lo per donar-li el màxim rendiment i capacitat.

Així com un culturista (paraula que també te “cult” a l’arrel), cultiva el cos, el cervell és un muscle que cal exercitar.

L’esser humà, tafaner per naturalesa, té la necessitat innata de saber; el secret rau en dirigir l’acció cap a assumptes que l’omplin en totes les seves vessants, li permeti formar una opinió i comprendre la dels altres.

No ens excusem en que la vida no ens ha donat oportunitats, que ens costava estudiar o que la família no ens va poder ajudar.

Només cal estar atent al que passa el nostre voltant, escoltar els que més en saben, els que ens poden aportar coses.

Veure la televisió constructiva, l’internet que val la pena, que també n’hi ha.

Cultura no és dominar un tema, és estar ben informat de molts.

Llegir les opinions, diaris i llibres, tant se val el format, en paper o en pantalla, visitar pagines de coneixements diversos, no només aquelles que ens son afins.

Una societat culturitzada és una societat crítica i rica, amb valors positius i obertura mires, on és més fàcil entendre’ns, on es pot viure en pau.

I d’això anem mancats darrerament, de cultura i de ments obertes, de polítics que enlloc de prometre prohibicions, prometin convivència.

Avui és, per a mi, el dia mundial de la cultura, el millor dia de l’any, el dia en que la gent de bé, al nostre país, passeja pels estants on hi ha les lletres que ens faran lliures, on hi ha les flors que ens faran estimar.

El dia que demostra que la comunió de cultura i amor, ens fa millors persones.

Obrim els llibres, obrim les ments i els cors, tanquem les diferències

És Sant Jordi, la nostra Festa, el dia que hauria de ser cada dia.

Votem massivament, fem-nos sentir, això si, ben informats i sobre tot, votem cultura, és la única manera de sortir d’aquest atzucac.

L'EFECTE "PITU"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Per segona vegada en la seva historia, la Unió Esportiva Figueres ha triat democràticament un president, just en l’any del centenari.

Dues opcions molt catalanes; el seny i la rauxa, que barrejades amb la tramuntana empordanesa es multipliquen exponencialment.

De totes maneres, malgrat tenir dues fulles de ruta molt diferenciades, l’objectiu final era mateix: tornar la Unió el lloc que li correspon, però cap de les dues candidatures ens ha sabut dir on creuen que és aquest lloc.

Particularment, crec que la UEF ha d’estar al capdavant dels clubs empordanesos, per entitat i per població, però també entendre, amb un glop de realisme, que no hi ha prou habitants com per tornar a alguns llocs on havia estat.

El nostre club ha de recuperar la trempera, ha de poder fabricar l’efecte “crida” als aficionats que, com un servidor, tenen el cor unionista, per haver-hi format part, per tradició o per influència familiar, però que els fa mandra anar a l’estadi.

Feina feixuga, perquè la circumstàncies viscudes fa dècades no es tornaran a donar.

Llavors les televisions influenciaven menys i els clubs es gestionaven diferent.

Un president com Emili Bach, amb solvència empresarial i fama de seriositat era una garantia pels nous fitxatges, que el veien com una assegurança.

I pel camí es trobaren amb jugadors que la vida els va fer aterrar a la nostra comarca, per signar un epíleg de carrera meravellós, com en Paco Martínez.

Així les coses, els entrenadors mediàtics i amb ganes de superar-se, varen encendre la metxa d’aquell equip que va fer petit el camp del Far.

Però cal tenir en compte que tot plegat va tenir un origen i un final, protagonitzat per una figura poc recordada avui: en Pitu Duran.

Un jugador de la casa untat d’un talen innat, però també carregat de valors, compromès, amable, discret i treballador.

Tal vegada no tenia la genialitat de l’altre protagonista, en Pere Vilarrodà, però el seu tarannà ha de ser el que ha d’inspirar la nova junta i als joves d’avui, abrigats per entrenadors i educadors, impensables fa anys.

Que ningú esperi miracles, les condicions no es repetiran, cal trobar-ne de noves.

Club i ciutat de la mà: nou president, nou alcalde, dos reptes diferents però ambdós complicats i amb un mateix objectiu: recuperar glòries passades.

VILAFANTENCS DE LLUNY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" - Edició Especial VILAFANT

A Vilafant som vora 5.500 habitants segons una Wikipedia que encara el bateja com “Vilafan” en la seva edició espanyola.

Tot i això, malgrat aquest nombre important de veïns, en Quim Masferrer es podria confondre i presentar-se un dia a fer “El Foraster”, ja que, el nucli antic en prou feines supera els 1.000 habitants.

Això vol dir que els barris de perifèria són els que han fet gran el municipi, gràcies a la seva extensió de terreny i a la facilitat que, ens anys passats, es va poder construir en terrenys no edificats.

Tot i això,  malgrat l’augment de població en la segona meitat del segle passat, el criteri urbanístic seguit no ha pertorbat ni la imatge ni la tranquil·litat de d’indret, com ha passat en altres llocs.

Això si, malgrat el que posi el DNI dels habitants de les urbanitzacions, molts d’ells es senten poc vilatans i rarament visiten el nucli antic, més enllà del dia de la Fira de Conill o algun altre esdeveniment puntual, com la compra de pa o fruita, ja que la assistència sanitària esta descentralitzada i no hi ha al poble alguns serveis basics, com una entitat bancària.

Cada barri te el seu local social, sovint poc aprofitat, i potser mancaria un gran local social aglutinador al nucli vell, com passa en altres pobles, on s’organitzin activitats i poder-hi fer un mos, fent-la petar amb els veïns.

Així les coses, la majoria dels habitants del Camp del Enginyes, l’Arengada o les Forques, ja subdividits en zones com les Closes d’en Clara, els Camps d’en Mario, La Solana o els Aspres, estan empadronats a Vilafant però segueixen sent habitants de la ciutat gran, que s’han fet la casa en un lloc a prop –més a prop que el mateix poble- i més assequible.

Malgrat tot, sempre surt aquell punt d’orgull vilatà quan, lluny de casa, han d’explicar de on són originaris i descriuen un poble de l’Alt Empordà, maco, net i que fins i tot té una estació de l’AVE, pavelló d’esports i piscina, donant una imatge rural inexistent, cosa que darrerament vesteix molt.

Feina feixuga pels governant i pels soferts voluntaris, la d’aconseguir que aquests “urbanites” vinguts girin el cap i mirin al poble, es creguin vilafanencs de debò, participin de les festes, coneguin la seva història, el seu patrimoni cultural, i el seu meravellós entorn natural que és, realment, un orgull per tots els que som de qualsevol lloc de Vilafant.