ESCRIURE A MÀ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La metodologia per aprendre a escriure a mà sembla que no entengui de temps.

Encara ara, en els primer anys, un cop superades les lletres de pal, es treballen les lligades, amb la intenció d’adquirir un bon nivell cal·ligràfic que permeti, en el futur, fer “bona lletra”.

És un fet que en els primers anys, al menys abans, definia l’escriptura futura de la mainada.

Els uns la farien inclinada cap a la dreta, la més comuna, d’altres, segurament esquerrans, més cap a l’esquerra, altres rodoneta, allargada, etc.

Deien fins i tot, que la cosa anava de sexes i que hi havia lletra de nen i de nena diferenciades.

Paral·lelament, els mestres s’han escarrassat històricament a transmetre els valor de l’ortografia, escriure correctament en el idioma que sigui, posar els accents on toquen, les hacs, i adquirir un vocabulari, tant oral com escrit, ric i variat.

Tot plegat, amb la esperança d’assolir la utopia d’un món idíl·lic on la correcció gramatical fos perfectament transmesa al paper amb lletra entenedora a tothom, cosa cada cop més difícil.

El problema rau en els avanços tecnològics de les darreres dècades, que han fet que tots plegats acabem fent lletra de metge, tot i no haver trepitjat mai la facultat de medecina.

Avui dia, poca cosa s’escriu a mà.

Tot passa per posar-se davant d’un teclat o una pantalla i vomitar les frases, com estic fent jo ara mateix, sense pensar en regles gramaticals, ni tant sols seguint els mètodes de la mecanografia antiga, on cada dit estava adscrit a unes lletres concretes i que no permetia un error sense que quedes plasmat al paper.

Així les coses, un cop hem escrit de qualsevol manera, un petit subratllat vermell ens indicarà que aquella paraula està incorrectament escrita i ens permetrà, tot clicant el botó dret, rectificar-la sense cap possibilitat d’errada.

Si mai una paraula no ens acaba de fer el pes, repetirem la operació i demanarem un sinònim que ens proposarà el mateix programa i, si encara no en fem prou, sempre podem anar a Internet, que allà es troba tot.

I aquesta despreocupació, unida a l’habilitat amb les tecles, fa que la velocitat amb la que escrivim adquireixi, gairebé, la velocitat pel pensament o de la persona que ens dicta i per això, si mai hem de tornar a agafar el bolígraf, la manca de practica i l’ànsia de celeritat farà que plasmem al paper una sèrie de gargots, gairebé inintel·ligibles, que farien esgarrifar al nostre primitiu mestre de cal·ligrafia.

Que lluny queda el tecleig rítmic de les “Hispano Olivetti” o el plaer de l’estil personal que ens donava la lenta escriptura amb estilogràfica.

Be, ja ho he dit, ara vaig a repassar aquest article, veure els subratllats vermells i blaus i que el programa em digui que cal corregir.