PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
La metodologia per aprendre a escriure a mà sembla que no entengui de
temps.
Encara ara, en els primer anys, un cop superades les lletres de pal, es
treballen les lligades, amb la intenció d’adquirir un bon nivell cal·ligràfic
que permeti, en el futur, fer “bona lletra”.
És un fet que en els primers anys, al menys abans, definia l’escriptura futura
de la mainada.
Els uns la farien inclinada cap a la dreta, la més comuna, d’altres,
segurament esquerrans, més cap a l’esquerra, altres rodoneta, allargada, etc.
Deien fins i tot, que la cosa anava de sexes i que hi havia lletra de nen i
de nena diferenciades.
Paral·lelament, els mestres s’han escarrassat històricament a transmetre
els valor de l’ortografia, escriure correctament en el idioma que sigui, posar
els accents on toquen, les hacs, i adquirir un vocabulari, tant oral com escrit,
ric i variat.
Tot plegat, amb la esperança d’assolir la utopia d’un món idíl·lic on la
correcció gramatical fos perfectament transmesa al paper amb lletra entenedora
a tothom, cosa cada cop més difícil.
El problema rau en els avanços tecnològics de les darreres dècades, que han
fet que tots plegats acabem fent lletra de metge, tot i no haver trepitjat mai la
facultat de medecina.
Avui dia, poca cosa s’escriu a mà.
Tot passa per posar-se davant d’un teclat o una pantalla i vomitar les
frases, com estic fent jo ara mateix, sense pensar en regles gramaticals, ni
tant sols seguint els mètodes de la mecanografia antiga, on cada dit estava adscrit
a unes lletres concretes i que no permetia un error sense que quedes plasmat al
paper.
Així les coses, un cop hem escrit de qualsevol manera, un petit subratllat
vermell ens indicarà que aquella paraula està incorrectament escrita i ens
permetrà, tot clicant el botó dret, rectificar-la sense cap possibilitat
d’errada.
Si mai una paraula no ens acaba de fer el pes, repetirem la operació i
demanarem un sinònim que ens proposarà el mateix programa i, si encara no en
fem prou, sempre podem anar a Internet, que allà es troba tot.
I aquesta despreocupació, unida a l’habilitat amb les tecles, fa que la
velocitat amb la que escrivim adquireixi, gairebé, la velocitat pel pensament o
de la persona que ens dicta i per això, si mai hem de tornar a agafar el bolígraf,
la manca de practica i l’ànsia de celeritat farà que plasmem al paper una sèrie
de gargots, gairebé inintel·ligibles, que farien esgarrifar al nostre primitiu
mestre de cal·ligrafia.
Que lluny queda el tecleig rítmic de les “Hispano Olivetti” o el plaer de
l’estil personal que ens donava la lenta escriptura amb estilogràfica.
Be, ja ho he dit, ara vaig a repassar aquest article, veure els subratllats
vermells i blaus i que el programa em digui que cal corregir.
