EL PITJOR DIA DE L’ANY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El proper dilluns 21 és el tercer del mes de gener cosa que no semblaria res extraordinari si no fos que, segons un estudi universitari gal·lès, es considera el dia més trist de l’any.

Segons aquest informe, el anomenat “Blue Monday”, ho és per motius que son bastant obvis, al marge de ser dilluns, com per exemple que les festes s’han acabat, que l’estiu i les vacances es veuen lluny o que els dies, malgrat que s’allarguin, encara són curts i freds –ja diu la dita que “quan el dia creix, el fred neix”-, entre d’altres.

Però per sobre de tots, tres motius, que venen a resumir el consumisme en que vivim:

Un, que tot el que hem comprat o ens han regalat ja forma part del nostre passat, la il·lusió és efímera i el que volíem fa setmanes, un cop ho tenim, ja no ens interessa tant.

Dos, que hem estirat més el braç que la màniga i ara ens cauen els càrrecs de la targeta de crèdit que varem fondre per comprar unes coses que, tal com deia abans, en prou feines recordem o àpats copiosos que, a hores d’ara, a les úniques part del cos on en queden restes son a les greixines i a la memòria.

I tres, que veiem que els objectius marcats en el moment d’aixecar la copa a la nit de Cap d’Any estan lluny de complir la norma “S.M.A.R.T.”, que, per aclarir, només diré que la “A” vol dir que han de ser Assolibles i la “R”, Realistes.

Així que, a ben segur, n’hi que no s’han tornar a cordar les sabatilles esportives, que han recaigut al paquet de tabac diari o que no han passat del pròleg del llibre que els va cagat el Tió.

Per tot plegat, sembla lògic que el proper dilluns la majoria estiguem a punt de saltar pel balcó.

Però només cal recordar els arguments contraris que ens ensenya un estudi optimista de la universitat de la vida:

Que si és dilluns i hem d’anar a treballar, és senyal de tenir feina i salut, que els dies llargs i foscos conviden al relaxament i a la meditació, que rere els vidres glaçats es pot viure intensament sota les mantes, que les aigües dels rierols baixen juganeres i ens alegren els passejos, que podem gaudir de sopes fumejants i llars de foc que, un cop perduda la funció de “conta contes”, ens delecten amb carns rostides de fora i roges per dins, acompanyades d’aquell vi empordanès, negre, sec i fort, que tan bé s’hi escau i que fa llarga la sobretaula.

Tot esperant, amb esperança i paciència, com l’esquirol al seu cau, que les flors s’obrin i la vida s’acoloreixi.