FLAONES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En aquest país sempre hem sigut molt de fer postres, ja diuen que un bon àpat ha d’acabar amb un tast dolç, abans del cafè.

Tot i que la imatge del senyor amb barret, portant el tortellet penjat del cordill sortint de la pastisseria, amb el diari sota el braç anant cap a casa on l’esperava la senyora, que s’havia passat el mati preparant el dinar, ja estigui desfasada, difícilment deixarem, a casa nostre, de fer postres en els dies festius.

Malgrat el pas del temps, no hem perdut la il·lusió d’obrir el paquet ben embolicat, amb aquella tira de cartró en forma d’arc que impedeix que el pes aixafi el xuixo, el braç de gitano, el “palo”, la Sara o el tortell.

A Figueres sempre hem tingut, històricament, grans professionals del gremi i, malgrat que les jubilacions ens han privat de continuar gaudint de la nata insuperable del “Iris”, dels tortells de “Can Palau”, o els xuixos de “La Cubana” entre d’altres, noves generacions i reputats empresaris rebosters, segueixen posant el seus esforços cada matinada per mantenir el nivell i que Figueres segueixi al capdavant de les ciutats “dolces”

I és que això no coneix de grans ni petits, ni de races, ni religions.

En aquests dies, a més, la tradició ens porta les “Flaones”, una pasta que s’elabora a les terres empordaneses des de l’edat mitjana, que té forma de mitja lluna i que, malgrat l’espai buit a l’interior, la seva base de crema espessa fa que, més que uns postres que facin pair, en realitat acaben d’atipar al més ganut i fan que la migdiada es perllongui un pel més del que fora normal

Una pasta que també anomenem de “Santa Pau”, i que va de la mà del tradicional aplec de l’ermita de Sant Pau de la Calçada, que es va celebrar aquest passat diumenge.

A voltes, la tradició ens porta fusions meravelloses, com aquesta de sardanes i flaones, música i dolç, oïda i gust, sentits i sentiments.

Esperem que aquesta mena de dolces tradicional resisteixin les envestides de la modernitat, les fusions i nous sabors, de colors indefinits i presentacions minimalistes o les prefabricades de les grans superfícies.

Que també convisquin enmig de les costums portades d’arreu que, malgrat que ens enriqueixen, mai han de fer-nos oblidar els orígens.

Tot i que la imatge actual ja no sigui la del senyor amb el tortellet i el diari i malgrat que les jubilacions arribin inexorablement, esperem que la tradició pastissera de Figueres i comarca segueixi al nivell que gaudeix de fa segles i que mai hem valorat ni agraït públicament, com es mereixeria.

EL PITJOR DIA DE L’ANY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El proper dilluns 21 és el tercer del mes de gener cosa que no semblaria res extraordinari si no fos que, segons un estudi universitari gal·lès, es considera el dia més trist de l’any.

Segons aquest informe, el anomenat “Blue Monday”, ho és per motius que son bastant obvis, al marge de ser dilluns, com per exemple que les festes s’han acabat, que l’estiu i les vacances es veuen lluny o que els dies, malgrat que s’allarguin, encara són curts i freds –ja diu la dita que “quan el dia creix, el fred neix”-, entre d’altres.

Però per sobre de tots, tres motius, que venen a resumir el consumisme en que vivim:

Un, que tot el que hem comprat o ens han regalat ja forma part del nostre passat, la il·lusió és efímera i el que volíem fa setmanes, un cop ho tenim, ja no ens interessa tant.

Dos, que hem estirat més el braç que la màniga i ara ens cauen els càrrecs de la targeta de crèdit que varem fondre per comprar unes coses que, tal com deia abans, en prou feines recordem o àpats copiosos que, a hores d’ara, a les úniques part del cos on en queden restes son a les greixines i a la memòria.

I tres, que veiem que els objectius marcats en el moment d’aixecar la copa a la nit de Cap d’Any estan lluny de complir la norma “S.M.A.R.T.”, que, per aclarir, només diré que la “A” vol dir que han de ser Assolibles i la “R”, Realistes.

Així que, a ben segur, n’hi que no s’han tornar a cordar les sabatilles esportives, que han recaigut al paquet de tabac diari o que no han passat del pròleg del llibre que els va cagat el Tió.

Per tot plegat, sembla lògic que el proper dilluns la majoria estiguem a punt de saltar pel balcó.

Però només cal recordar els arguments contraris que ens ensenya un estudi optimista de la universitat de la vida:

Que si és dilluns i hem d’anar a treballar, és senyal de tenir feina i salut, que els dies llargs i foscos conviden al relaxament i a la meditació, que rere els vidres glaçats es pot viure intensament sota les mantes, que les aigües dels rierols baixen juganeres i ens alegren els passejos, que podem gaudir de sopes fumejants i llars de foc que, un cop perduda la funció de “conta contes”, ens delecten amb carns rostides de fora i roges per dins, acompanyades d’aquell vi empordanès, negre, sec i fort, que tan bé s’hi escau i que fa llarga la sobretaula.

Tot esperant, amb esperança i paciència, com l’esquirol al seu cau, que les flors s’obrin i la vida s’acoloreixi.

SENTITS NADALENCS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

S’ha de reconèixer que l’ambient nadalenc ens captiva, potser perquè ens recorda èpoques d’il·lusió, quan ens pensàvem que la vida era així i la innocència ens deia que un món on tothom s’estimés, ni que fos per un dia, era possible.

No cal que ara aprofundim sobre la irrealitat del Nadal i tot aquest “amor”, més efímer que una bombolla de sabó.

Però és cert que té un punt màgic que fa que ens fa sentir diferents, sovint millor i de vegades però, segons la situació personal de cadascú, pitjor.

I tot plegat és perquè el Nadal juga amb els nostres sentits.

Començant per la oïda, amb la cantarella dels nens de la loteria, les campanades i les nadales que sonen a tota hora.

Per cert, potser caldria alguna innovació, que no sortim del “Fum, fum, fum”, la “Santa Nit” i los “Peces en el río”.

La més recent que conec és la de “Quan somrius” de Josep Tió i les més modernes que sonen son les d’en George Michael i la de John Lennon, que ja tenen unes quantes dècades.

El sentit del gust, potser és el més valorat per la fal·lera de les cuineres i cuiners per lluir-se a les trobades familiars i per les menges tradicionals com els torrons, les neules, l’escudella, els nouvinguts canalons o els raïms d’aquesta nit.

El tacte el percebem amb les abraçades i petons que, en altres èpoques de l’any van escassos.

Però la estrella del sentits de Nadal és la vista, amb les llums dels aparadors, les garlandes dels arbres i els carrers ben il·luminats, com a Roses per exemple, on l’avinguda Rhode fa realment patxoca.

Això si, amb Figueres al capdavant, tot i que l’èxit de l’enllumenat dalinià ja ve de lluny.

Els colors, que tot ho envolten i que aquest any fins i també ho polemitzen, com el fet de treure punxa al canvi del color natural del Rei negre a Figueres i la seva condició religiosa, sense preguntar-se sobre l’agnosticisme o el republicanisme dels altres dos o de la gent que segueix la cavalcada.

Fixem-nos amb els bons detalls, com la grada especial per persones amb problemes de mobilitat, la fira a la Rambla fins el dia de Reis o la pista de gel, entre altres.

Sembla que alguna cosa està començant a canviar a la capital.

Esperem que no sigui una sensació efímera, com la bombolla de sabó dels sentits nadalencs.