EL GORDO I LA GROSSA

PUBLICAT AL SETMANARI “EMPORDÀ”

Es veu que la Loteria Nacional te uns dos-cents anys i concretament el “Gordo de Navidad” més de cent.

Així les coses, no és estrany que, desprès de sentir-ho tota la vida, cada 22 de desembre esperem la cantarella dels nens de San Ildefonso.

Obro parèntesi per preguntar-me si els pares dels nens cantaires -ara ja no son orfes tots els que canten, com abans- varen inscriure el seu fill o filla en aquest col·legiamb la esperança de que algun dia fos seleccionat per posar la veueta als números i quantitats del sorteig, com aquells que porten la criatura a les probes dels grans equips de futbol.

I els imagino amb els ulls negats observant-lo, mentre el marrec va de bòlid per treure boles i cantar xifres sense errors, amb el cor a cent per si ha de dir allò de “cuatromillones de euroooos”.

Tanco parèntesi per reflexionar que anys enrere aquest tipus de sorteig, que té com a principal objectiu abastir les arques públiques, era una de les poques esperances persortir ràpidament de pobre pel gran gruix de la població, d’aquí la seva popularitat.

Avui dia però, amb la gran quantitat de formules i sortejos,que tant alimenten la ludopatia, el sorteig de Nadal es mou més per tradició i com un gest de bons desitjos, i és una petita font d’ingressos per associacions que esperen que, gairebé tant com el primer premi, els toqui un petit reintegrament que la gent no gosi recollir.

Però ha passat que, amb l’arribada de la “Grossa” de la Generalitat i el moment que vivim, n’hi ha que han buscat el rerefons polític a tot plegat, qüestionant si aquestes recaptacions, que no sabem amb certesa a que es destinenconcretament, han de marxar, o no, més enllà de l’Ebre.

I aquí s’enceta la polèmica, amb els radicals de sempre, que es mostren ferms defensors i/o retractors d’alguna de les dues loteries.

Es veu que n’hi ha que han rebutjat participacions d’alguna d’elles, simplement per titllar-les de “centralistes” o “independentistes” com si l’atzar o la providència entengués d’aquestes postures.

Entenc que el joc s’ha de prendre amb mesura i que, en aquestes dates més mai, hem de deixar-nos de bajanades,que el obesos fan bona parella.

Que per regalar o per ajudar a institucions està be comprar loteria, de totes i de qualsevol.

I digueu-me pessimista però, per índex de probabilitats ja veureu que, ja sigui aquest dissabte quan surti el “Gordo” o el 31 amb la “Grossa”, el més segur és que, tant els uns com els altres estaran d’acord, per un cop, en que la salut és el més important.

TRISTOR DE TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Matí gris a la costa baix empordanesa, on el Ter mor engolit per una mar que avui es mostra especialment ferotge.

La tranquil·litat amara la melangia i les onades, que trenquen allà on la terra s’endinsa, ballen amb anades i vingudes, al ritme del seu propi balanceig, com un vell metrònom de pèndul.

Tardor rima amb tristor, a cap hora es fosc, la nit ens empaita aviat i els dies que el sol fa el mandra rere els núvols, ens guanya l’enyorança dels records i ens fa petits en la immensitat de la vida i la natura.

I entens que aquell verd llit de fulles, aquell tronc clavat a la sorra, aquelles cloves de petxines i aquella mar et sobreviuran, com ho han fet als teus avantpassats.

I et venen al cap els que ja no hi són i que no poden compartir amb tu la blavor del mar ni el gris fosc d’un cel amenaçador.

Primer els més recents, però poc a poc, tal com el vent et ruixa la cara i et porta el gust de la sal, la llista es va fent gran i fas balanç de quantes ànimes viuen als teus records i quants cossos ja no pots abraçar.

Passen per la memòria els avis, els pares, els amics que ja no hi són, els parents traspassats, coneguts, lectors amables, gent famosa que un dia ens varen fer la vida millor i fins i tot, gent anònima.

Fa poques setmanes, semblava que teníem la obligació de homenatjar als nostres morts i d’aquí poques més, pels àpats de Nadal, ens mancarà la seva presència a taula.

Però els sentiments són capriciosos i just ara, quan ningú ens ho demana, és quan el cor s’omple espontàniament de la tristor que aflora a la tardor i que la vida esverada ens amaga, tot portant-nos al costat de qui trobem a faltar.

I mirant al teu voltant, veus els essers estimats i saps que la vida passarà irremediablement i no ens deixarà cap més glòria que la memòria d’aquells que, un dia semblant al d’avui, ens recordin amb els ulls humits, davant un paisatge bucòlic, desitjant compartir-lo amb nosaltres.

I ho faran, tot i que no siguin a la tardor, ni bufi el vent o llueixi el sol, perquè els bons records dels nostres absents els portem sempre dins del cor.