dimarts, 19 de juny del 2018

PARLEM DEL TRÀNSIT


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Internet i les xarxes socials són espais oberts on és fàcil opinar i generar debat sobre temes que ens afecten i, actualment, Figueres i el seu suposat caos circulatori és  tendència i tot s’hi val.

Tot l’embolic s’ha generat desprès del canvis produïts per la nova, i al meu parer encertada, rotonda de la plaça del Sol, però sobre tot pel canvi de sentit del carrer Lasauca, cosa que provoca, certament, un embús a la pujada del Castell, degut a la poca capacitat d’engolir que té el semàfor del carrer Cinto Verdaguer i el poc sentit que té haver d’anar cap al nord, si en realitat volem anar al sud o simplement cap a la Garrotxa.

N’hi ha que diuen que s’hauria de tancar el centre a la circulació, d’altres que calen més aparcaments públics, però segur que, degut a la nostra idiosincràsia innata, que tendeix a la disconformitat, faci el que es faci, sempre ens semblarà mal fet.

És per això que aquests xats, lluny de ser útils, serveixen bàsicament per criticar, sense aportar solucions.

En resum, Figueres, més que una ciutat petita, és un poble gran i els carrers del centre no estan dissenyats per canalitzar grans quantitats de vehicles.

Abans es podia aparcar a la plaça de l’Ajuntament, a la placeta baixa de la Rambla, també a l’alta i a la majoria dels carrers, però avui dia, que la quantitat de cotxes s’ha triplicat, la possibilitat de aparcar s’ha reduït dràstica i afortunadament .

El que cal és un canvi de mentalitat dels usuaris i que se’n adonin que no es pot anar amb cotxe fins a la porta de l’escola ni aparcar davant la botiga

Els que ni vivim ni treballem a Figueres i només hi anem de tant de tant, ens queixem que es circula lent, que tot és zona de pagament, que els pàrkings del centre son cars i que els altres queden lluny.

Som els mateixos que quan anem a Barcelona, aparquem a la primera “P” blava que veiem i ens no ens queixem ni del preu, ni de la distància, cosa que acabem esmenant prenent un transport públic que ens porti a destí, quan a casa nostre no tenim coneixement de línies ni parades.

Els debats públics haurien de tractar del que realment importa, com la neteja de voreres i parcs, de la seguretat, de la dinamització de la indústria, de la integració dels barris, de les ofertes culturals sense elitismes i obertes al carrer, de la regeneració del centre, més enllà de donar l’exclusiva als vianants al carrer Sant Pau, sense millorar-ne la imatge i, sobre tot, de fer atractiva una cuitat que en les darreres dècades no ha sabut adaptar-se als temps i ha deixat que l’atracció turística fes la feina.

Però, com sol passar en els debats estèrils, el comentari final passa per omplir de culpa als politics escollits que, més enllà de sortir al balcó per Fires i fer-se la fotografia en tots els esdeveniments, són professionals de les solucions i ja sabran el que cal fer i, sinó, ja els jutjarem a les eleccions del 2019.

Com quan s’opina del temps en un silenci incòmode: Parlar per no dir res.

dimarts, 5 de juny del 2018

CAL ARRODONIR


PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Des de que l’home primitiu admirava embadalit la lluna en les nit clares, que ens hem sentits atrets per les formes arrodonides. I més encara quan varen tenir la evidència de que la terra que trepitjaven també ho era.

Com les rodes, el gran invent de la humanitat o la lletra “o”, que repetida demostra admiració o sorpresa.

El zero, rodó i enigmàtic, el número que no ho és, que no suma, que anul·la les multiplicacions, que no sap dividir, que a la ruleta no es casa amb colors.

I quan tot ens va bé i sovint surten les coses, no tenim dubtes en dir que en va tot rodó o que surten “rodones”.

Casals, Lennon, Grouxo, Jobs o Gandhi, entre molts altres, varen canviar el món mirant-lo a traves de les seves d’ulleres rodones.

Les corbes de l’arquitectura de Gaudí, les pintures d’en Miró.

Les pilotes que aixequen passions, tant a l’olla com sobre un terreny de joc.

El projecte acabat, en la seva darrera fórmula, que serveix per “tancat el cercle”.

Els rellotges analògics (els preuats), com els compte voltes dels autos, veuen les manetes girar per cercles numerats.

Les “esferificacions” dels que volen canviar les maneres de cuinar.

Cúpules rodones, que miren el cel l’Empordà o que guarden les obres del Geni.

Tot sota la presencia del déu Sol, que ens escalfa i ens guia, rodó com les fruites que ens alimenten, com les flors obertes, com els ulls de bou dels vaixells que solquen el mar nostre, que amara la arrodonida badia de Roses.

No hi ha millors àpats que aquells que s’allunyen de taules llargues e impersonals i es presenten de forma circular, on tots es veiem les cares.

A Camelot, els cavallers de la taula rodona i el rei Artur ja tenien clar que els temes importants s’havien de discutir de front i on les paraules fossin sentides per igual. Com haurien de fer els polítics actuals que tenen alguna cosa a dir sobre el destí del nostre país.

Una taula rodona on hi fossin presents tots els pensaments, on els protagonistes estiguessin disposats a perdre, on no hi haguessin cantonades que discriminessin, on ningú es sentis fora de lloc i on tothom es mirés als ulls.

I en el camí per assolir el cercle central de l’acord -també rodo- s’haguessin de deixar anar prejudicis i buidar feixucs i inútils bagatges, prevalent la llibertat d’idees i l’obertura de mires.

I que tothom acabes insatisfet, però content pel bé comú, que és la feina dels bons polítics i que, al voltant d’aquesta amplia taula rodona, acabessin trobant la solució a aquesta quadratura del cercle.