CAMBRERS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Som sis a taula, el cambrer, un home de mitjana edat, trempat i simpàtic és capaç de resoldre tots els nostres dubtes, detallar-nos el ingredients i els punts de cocció d’uns plats que, segurament, no ha tastat mai.

Amb amabilitat, ens pren nota i ens aconsella de mides i barreges

En acabat, amb molta sensibilitat ens ofereix un vi, i recull les cartes amb un somriure lleuger i la típica frase de “Els porto aigua sense gas també?”, malgrat que ningú l’hi ha demanat.

Al nostre costat, continua el ritual amb una taula de quatre comensals i més enllà amb una parella que no para de fer-se carantoines.

Pocs minuts més tard i amb un tempo cronometrat, ens porta els plats sense confondre les posicions, recordant el que havia demanat cadascú, amb un gest correcte i un altre somriure, potser un pel forçat.

Mes enllà n’hi ha que no l’han encertat, que protesten per ves a saber què i ell, tot i no haver cuinat mai, ha de donar la cara per escampar el temporal.

Estem immersors en un món on els “xefs” mediàtics prenen el protagonisme i són els que acaparen les portades de les revistes.

Poc sovint i en segon terme surten els “caps de sala”, -els antics “maîtres”- que no deixen de ser els controladors de l’entorn, amb molt mèrit, certament, però que, com els “xefs” -abans anomenats cuiners -, no serien res sense el seu equip.

Però, ningú parla dels cambrers - dels que ni tant sols els hi han actualitzat el nom - que són la primera imatge, els pals de paller, els que han d’aguantar l’imbècil de torn (que n’hi ha i molts) els que han de posar bona cara sense ganes, els que han de carregar amb les culpes dels ineptes, els que han de quedar-se fins que el darrer pesat ja ha fet prou sobretaula, els que han de preparar i netejar, els que no tenen hores.

No n’he fet mai, però dubto que la meva limitada memòria em permetés recordar tot el que em demanessin, ni que la meva esquena aguantés tantes hores en peus, traginant plats i copes, sense trencar-ne la meitat, ni que la meva paciència m’impedís engegar a fer punyetes a aquell que es pensa superior.

No tothom serveix per fer de cambrer, cosa que podrem comprovar ara que ve l’estiu, quan els bars i terrasses s’omplin d’empleats que fan la temporada, sense esma ni professió, per desgràcia d’hostalers i turistes.

Són aquells que et fan invisible als seus ulls, que et serveixen el que no has demanat fora de temps i que baixen el nivell de la dignitat d’aquest col·lectiu.

Com tot a la vida, per fer-ho bé s’han de tenir aptituds i actitud i per ser un bon cambrer, se n’ha de tenir molt de tot.

EL MAQUILLATGE DE FIRES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si hem d’opinar sobre les fires de la Santa Creu de la setmana passada, semblaria que la cosa no ha variat gaire en relació als darrers any i que, malgrat que tot és millorable, per il·lusió, per oferta i per participació, mereixen un aprovat alt.

Com cada any, s’ha fet la errada de no barrar el pas a la deessa Tramuntana ni a Tlaloc, déu la pluja. A veure si, l’any vinent, pensem a dir-los que no estan convidats, que les festes llueixen més amb sol i temps plàcid.

S’ha de reconèixer que la cuitat de Figueres és una bona organitzadora d’esdeveniments.

Ens rendim als èxits de públic i negoci que ens porta l’Acústica, la Fira del Vi, el mercat de Nadal o, abans, el festival del Circ, entre d’altres.

Però això no és més que una cortina de fum, un maquillatge que amaga les vergonyes d’una cuitat que, en l’esdevenir diari, només la salva l’estrebada turística de l’entorn dalinià, el museu del joguet i la riuada de francesos que els dissabtes volten pel delimitat “rovell de l’ou”.

Però quan s’apaguen els flaixos, es tanquen els negocis i s’encén l’enllumenat públic, Figueres fa por i es respira inseguretat.

Només cal badar la vista amunt i veure que els edificis dels estrets carrers del centre estan ruïnosos, buits o sobre ocupats, malgrat que en alguns baixos s’hi exposi la modernitat de les grans cadenes de roba.

Els barris, com Sant Joan o la Marca de l’Ham són guetos oblidats, l’estació vella i la seva plaça s’hi podrien rodar els primers episodis del “Cuéntame” o una pel·lícula del “Vaquilla” i el pas a nivell segueix tallant perillosament la cuitat en dos.

Paral·lelament, pleguen les botigues històriques, la brutícia omple els carrers i és un caos circulatori.

Els aparcaments del centre son caríssims i els gratuïts, com el dels jutjats, son un niu de deixalles.

I per si no en teníem prou, llegim que els índexs de pobresa de la població son superiors a la mitjana.

Això si, molts parlaran de les bones Fires, que realment ho han sigut, de que aviat Figueres s’omplirà de turistes atrets pel geni i que, a final d’estiu, tindrem la millor música al carrer per uns dies, sense pensar que la resta de l’any la oferta musical és ínfima.

Les festes són bones i fins i tot necessàries, però no han de servir per oblidar les mancances reals.

No ens embriaguem d’ego de cuitat i mirem-nos el melic, aixequem la catifa i toquem de peus a terra, que, malgrat els esforços, encara hi ha molta feina per fer.

Ja se sap que, en tornar de festa, abans d’anar a dormir, cal treure’ns el maquillatge.